Eulàlia Lledó Cunill
Quadern de Grècia
La transparència de l’instant
Aquest llibre es
va acabar de programar
el 23 de gener de 2018.
Just setanta-nou anys
abans, poc abans
de la desfeta republicana,
l’escriptora Mercè Rodoreda
i Gurguí (1908-1983)
va emprendre el camí de l’exili.
Un viatge tan involuntari
com exempt de flors.
Eulàlia Lledó Cunill
La transparència de l’instant
1.ª edició: gener de 2018
© Eulàlia Lledó Cunill
© d’aquesta edició: Laertes S.L. de Ediciones, 2018
www.laertes.es - www.laertes.cat
Fotocomposició i coberta: JSM
ISBN: 978-84-16783-43-4
Qualsevol forma de reproducció, distribucció, comunicació pública i transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització de qui poseeix la titularitat de la propietat intel·lectual, amb les excepcions previstes per la llei. Adreci’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, «www.cedro.org») si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
El vent canta en els pins. L’aigua maragda
reposa dolçament celant sirenes.
Un esclat de blancor dins de les platges
la vela hi ha deixat, com un toc d’ala.
El sol besa amb delit les roques roses
i es sent el cant ardent de les cigales.
Floreix el romaní i el cel blaveja.
L’instant sentint-se bell, somriu i calla.
Rosa Leveroni. «Elegies mallorquines»
He anat dues vegades a Grècia totes dues en molt bona companyia (com en tots els viatges que no he fet sola). La primera estada va durar tres setmanes del mes de juliol de 1993. La segona, va ser també un juliol però força anys després, el 2005.
El primer viatge va ser ja des del bell inici, des de Barcelona, amb cotxe. L’aproximació va fer, és clar, que abans d’entrar a terres gregues travesséssim primerament el sud-est de França i després tota Itàlia de dalt a baix i a l’ample —amb parada a Pisa— fins arribar a Bríndisi, port on vam agafar el vaixell que ens va deixar al Peloponès —a Patres—, on va començar una volta fascinant que va fer una mena de vuit. Primer va transcórrer per Corint, Atenes —ja al continent—, Súnion, Marató, les Termòpiles, Bólos, Pílion, Dion, Tessalònica, Verghina, els Meteors, Làmia, Delfos, Levàdia i Eleusis, ben a prop d’Atenes.
Vam creuar un altre cop a la península del Peloponès per poder visitar-hi Micenes, Tirint, Epidaure, Nàuplia, Mistràs, Kalamata, Messene, Pilos, Olímpia i acabar finalment a Patres de nou. Des de Bríndisi, la italiana tornada va passar aquest cop per Pescara, després —i sobretot— per Ravenna i finalment per Piacenza. De França, tant a l’anada com a la tornada, només en vam trepitjar aquestes terres de pas, aquesta suspensió del món, que són les àrees de servei. Un altre cop serà.
El segon viatge va consistir en una volta per l’illa de Creta, que va acabar, per sort, amb una visita —tot i que curta— a Atenes. Vam anar de Barcelona a Iràklion (o Càndia), capital de Creta, amb avió en tres etapes. Després de fer un bon tour per part de l’illa (Creta és immensa), vam navegar fins al Pireu des de Xània. I un altre cop avió fins a Barcelona.
La volta va començar, doncs, a Iràklion, la capital, amb una incursió obligada a la força discutible reconstrucció de Cnossos. Des d’Iràklion, seguint les agulles del rellotge, vam fer la volta a mitja illa (la banda est). A grans trets, vam pujar a l’altiplà de Lassithi, vam anar a Àgios Nikolaos, Mokhlos, les runes de Gournia —a la badia de Mirabello—, les de Lato; vam fer cap a Elounda i Plaka; després, Sitia i les runes de Kato Zakros, les de Festós i d’Àgia Triada. Vam anar a Kalamaki per arribar-nos a les runes de Gortina i pujar a la verda Zarós. Aquesta volta per l’est de Creta va acabar una mica a l’oest d’Iràklion, en una altra de les ciutats grans de l’illa, a Rèthimo.
Un cop a Rèthimo, vam creuar a l’ample (no ho és molt) l’illa per agafar un vaixell que salpava de Xora Skafion i anava a Àgia Roumeli. Una altra vegada a Rèthimo, vam anar a Xània i des d’allà a la badia de Kissamos, el punt més oest del viatge que vam arribar. De nou a Xània, agafem el vaixell que ens duu a Atenes i d’allà vam marxar cap a Barcelona amb avió.
A Pepa Palacio, tots els blaus de cada cel de Grècia.
A l’Eugènia i a l’Helena, que sempre hi són.
Vam sortir de Barcelona de bon matí. Com que era diumenge, als carrers no hi havia ni una ànima, feia un airet suau i el verd de les fulles dels plàtans —el mateix mar de tots els estius— es movia al ritme que marcava l’oratjol; el dia prometia ser bo i generós.
I realment va ser un viatge fantàstic, fresc, ràpid, com un vol. No ens en vam adonar i ja érem a França. Abans, però, mentre travessàvem Girona, vam tenir un cel net, uns núvols tersos, a voltes de festa major, com els plats de nata que somien, realistes, totes les criatures. I abans de la frontera, a l’Empordà, la prova inequívoca de l’existència de déu ens mostrava els seus raigs en forma d’enorme ventall entre uns núvols engolfats. Al lluny, davant de la badia de Roses o potser de la de Cadaqués, la mar, tot d’una, es va tornar plata d’escata de sardina; com un mirall polit va agafar la textura d’un metall lleuger.
Travessem la dolça França, la de les àrees de servei de cinc estrelles, com una exhalació. Ens parem una estona a esmorzar en una que tenia uns racons ignots i ombrívols, un bosc espès, fins al punt que ens hem de posar la rebequeta. Més tard, ens aturem a la darrera, la d’abans de la frontera amb Itàlia, la de la vista profunda sobre Mònaco i la mar i hi dinem. Portàvem una bona intendència, i és ben sabut que la intendència, per poca que sigui, fa pujar la glucosa fins a nivells insospitats i augmenta les ganes de riure i passar-s’ho bé.
Després, gairebé sense adonar-nos-en, passem la frontera i ja som a Itàlia, a les pujades i les baixades que hi fa l’autopista; anem passant túnels, llargs i curts, cada un i tots numerats i batejats. Els túnels italians, a l’entrada dels quals, encara que foradin una ruta tan deshumanitzada com l’autopista, unes mans amigues i plenes de sol, com a mostra de bondonia i amabilitat, han plantat unes heures per alegrar la vista de la gent que hi passa.
I ja som a Itàlia, a la preciosa Itàlia, ja veiem els postos de pronto intervento i la vigilia dil fuoco i tutti i tutte quante. Itàlia, plena a vessar de meravelles. Com les corbes sinuoses i sensuals que porten a Gènova i a la Riviera d’altres viatges de tan bons records i de tanta alegria. Fem via cap avall, cap avall, sempre cap avall, unes enormes muntanyes a l’esquerra ens marquen el camí, i anem a parar a Pisa. Jo no hi havia estat mai i va ser tot un detall visitar-la.
Vam arribar-hi a mitja tarda, cap a les set, després d’haver passat rabents el nord d’Itàlia. Pisa en va ser un bon tast. Perfecta, amb tota la parsimònia que gasten les ciutats, especialment les no gaire grans, diumenge a la tarda. Passegem, recorrem el Corso, passem el riu per un bonic pont i arribem al Duomo, al baptisteri, al cementiri, a la torre, ¡i que inclinada!, i jo que em pensava que era sobretot mitologia i tòpic. En efecte, és meravellosa, elegant; una finor, la combinació dels colors, els roses, els verds pàl·lids, el marbre nu, i encara més pel bonic emplaçament, pel bell prato que circumda tot el recinte i especialment per la sòbria, l’austera, la perfecta harmonia del cementiri, fastuós en un cel ventós que juga amb els grisos i els plates, fins i tots amb els ocres fumats, d’uns quants núvols. Passegem en calma, respectuosament, després d’haver pogut entrar pels pels al cementiri i haver-lo pogut visitar.
Encara queda esma, moral i ànims de tornar a agafar el cotxe i fer un tram més de camí. Se’ns va fer negra nit per unes carreteretes plenes de giragonses per les quals no passava ni una ànima viventa. Parem a Certaldo a fer nit, en un albergo de grat record que es deia Gelli i era a la via Romana, 30. La mestressa era una tal Palmira di Cornamusini, interessadíssima en la filosofia i la filologia, però això encara no ho sabíem.
Dilluns teníem previst llevar-nos aviat per continuar ben d’hora el viatge però el cansament del dia anterior va fer que no ens alcéssim fins a quarts de nou.
Baixem, paguem una factura prou barata i esmorzem. La senyora Palmira mostra una enorme curiositat pel meu nom grec i això dona peu a unes erudites i concises reflexions filològiques i etimològiques en una catalià força peregrí; d’aquí passem a comentar més noms, i això desemboca a parlar de les respectives professions, coneixements i intel·ligències. Després passem a comentar el nom de la Palmira i la Palmira portada per l’entusiasme de les informacions i sabedora que el coneixement no ocupa lloc, es tira l’espresso per sobre. Amb una gràcia encantadora i plena de lleugeresa s’arrabassa el davantal, s’espolsa una mica el jersei, llevant tota importància a l’incident, i continua perorant com una possessa. Encantadora Palmira, ¿què deu fer allà, a Certaldo, òrfena potser de converses filològiques?
Finalment marxem per unes carreteres envitricollades, jalonades per pins i per turons, fins que desemboquem a l’autopista. I el viatge es converteix en una successió de quilòmetres i més quilòmetres, amenitzats i puntuats per diversos cappuccinos i espressos. Indefectiblement, quan marxem dels bars de les diferents àrees de servei, si no hem agafat el rebut, l’inefable scontrino, ens persegueixen perquè es veu que Hisenda els toca el crostó si no el donen. El que ja no sé és si et pot passar res si no l’agafes.
Anem travessant Itàlia, deixem Roma a la dreta i tants i tants noms i ciutats evocadors i incitants. Itàlia va canviant mentre la travessem, de color, de textura, de geografia, de sol, d’arbres, de cel, d’aspecte. Les mil cares d’Itàlia.
Ens aturem a dinar en una àrea de servei que té, ¡oh meravella!, uns quants arbres, i ja abans de poder baixar del cotxe, per la finestreta, ens ofereixen joies, or, divises, no sé quants bisnes... No ens n’hem adonat però ja hem arribat a l’àrea que correspon a Nàpols; mafiosos de pacotilla hi pul·lulen amb les ofertes més inversemblants. Uns cartells posats per la policia que, de tant en tant, amb la seva presència en propicia una gran, tumultuosa, però efímera i passatgera desbandada cap als lavabos, n’avisa dels perills. Dinem la mar de distretes, mentre veiem les hàbils maniobres d’un que no arriba a gàngster i, malhumorat, renta vidres de cotxe sense demanar permís a ningú amb les subsegüents bronques que això li comporta.
Itàlia continua canviant i el sud és una gran sorpresa, passem de l’erm més erm i més polsós, de planures assolellades i sens fi, a pujar rabents a altures i no tan altures on hi ha trossos de paisatge ombrívols plens d’arbres i vegetació.
L’últim tros de camí, ja fora de l’autopista, de Bari a Bríndisi, sempre resseguint un mar blau de cobalt, profund i lluminós, sempre vorejant la costa, és un desfet de figueres i palmeres, de construccions planes i emblanquinades, radiant sota el sol de la tarda.
La conducció italiana ha millorat molt, es veu que han fet algun tipus de campanya, però encara apliquen, i nosaltres també, aquell principi de «per aquesta carretera de dos carrils, si hi passen dos cotxes també en deuran passar tres...», i així anem fent fins arribar a Bríndisi, de bon humor, animades per l’alegre conducció.
Sense ni adonar-nos-en, tot s’hi conjura, som tot d’una al capdavall del passeig que dona al moll, a l’estació marítima; també, sense adonar-nos-en, hem aparcat el cotxe en un lloc impossible; sense adonar-nos-en, hem comprat bitllets per aquell vespre i per tornar algun dia i, sense ni adonar-nos-en, de sobte, a quarts de vuit del vespre, estem dalt d’un vaixell, l’Ouranós, que ens portarà i ens retornarà de Grècia.
Un miracle si penso en tota la gent que m’ha explicat que ha estat un o dos o més dies a Bríndisi esperant per embarcar cap a Grècia. Arribar i moldre. Alguna dea que està a favor nostre. És tanta l’alegria que ni recança tenim de no haver pogut fer ni tan sols un cop d’ull a Bríndisi (el que es perd quan guanyes).
Un cop dalt ens adonem que la intendència comença a fer figa: només queden unes quantes galetes; el vaixell és grec i no tenim dracmes.
Finalment és possible baratar lires per bocates calents i begudes. Tot bé. Fa una tarda esplèndida, Bríndisi fa estona que ha quedat enrere en l’or d’una posta refulgent. El vaixell es mou bé i la singladura serà llarga.
El dia abans, a l’estació marítima, el senyor que ens va vendre els bitllets, ens va convèncer que ens quedéssim camarot, vaja, cabina. ¡Quin encert!, la cabina és, encara que no té ull de bou, grandeta i acollidora, plena d’un aire condicionat no gaire rigorós; s’hi està bé.
Dormim una estona i unes veus que anuncien: «¡Corfú...!, ¡Corfú...!» ens desperten. Són les cinc o quarts de sis del matí. Sortim, el vaixell, en efecte, està arribant a Corfú. La fortalesa grisa, fosca, es retalla en el port; el poble es desplega mandrós davant nostre; les figueres, els arbres es gronxen sota el ventet de la matinada; Corfú està ple de promeses a cau d’orella.
Després, el vaixell, majestuós, creua un tros de mar no gens ample i es planta a Igumenitsa, davant per davant de Corfú però ja al continent grec. En l’interval, a poc a poc, molt a poc a poc, ha anat sortint el sol amarant carenes i més carenes d’una llum suau i humida, esbandint boirines i donant perspectives inaudites a illes i muntanyes.
Igumenitsa és com una gran gimcana plena de tots els múltiples cotxes, camions, caravanes, autocars, jips, que vomiten els diversos vaixells i que s’hi mouen amb dificultat; també hi ha una gràcil, hàbil i silenciosa competició de perícia i maniobra entre totes les barques, vaixells, transbordadors, ferris, barcasses, que apareixen i es multipliquen en el diminut port.
El matí va passant mandrós com el fum que surt de la xemeneia del vaixell. És un bon moment per passejar, per prendre l’aire, per mirar el paisatge. Primer les carenes es veuen només a l’esquerra, més tard, s’aniran desplegant a banda i banda del vaixell: a l’esquerra, el continent; a la dreta, el Peloponès, la cornisa nord del Peloponès. De tant en tant és bo refugiar-se a la cabina a llegir o dormir una estona.
El vaixell arriba bastant puntual a Patres.
Desembarquem, canviem dòlars i a córrer. Patres és força lleig però ja ens agrada, perquè té una mica, mica, l’aire del que serà Grècia, les ciutats, les flors, els arbres. El pla del dia és anar de Patres fins a Corint. Una carretera que ressegueix la costa hi duu.
Esta carretera de Corinto a Patras, a pesar de un trazado tan peligroso, a veces a plomo sobre el mar sin siquiera un parapeto, sólo puede recordarse con el deseo de volver a recorrerla, deteniéndose ante el olor a pinos como en una cita, o ante una vista particularmente hermosa, deteniéndose en los cafés para beber el café que de turco se ha convertido en griego.
Cesare Brandi. Viaje a la Grecia antigua
Sense ni voler-ho, gairebé abans de sortir de Patres, entrem a l’autopista, en una de les curioses autopistes gregues. Hi circulem una estona però de seguida l’abandonem per una carretera on de seguida hi veiem una mostra del peculiar i habitual transport familiar grec: una vespino atrotinadíssima, preferentment un velomotor ben polsós, en la qual van una criatura, el pare, la mare, una altra criatura, diversos cistells...; optativament, la mare en pot portar una altra a la falda. Deuen tenir un motor més potent que les d’aquí.
La prodigiosa carretera va fent ruta per la vora de la mar, per una mar blava, d’un blau increïble, llampant; d’un blau de cobalt fosc, enèrgic, brillant i rialler alhora, amb una escuma d’una puresa que de tan blanca fa mal als ulls.
Travessem poblets arraulits vora la mar, blancs de sal, blaus de cel. Anem pel costat de delicades buguenvíl·lees, hibiscus de foc, pittosporums, tarongers i llimoners que sembla que, com si fos primavera, acabessin de brotar, del verd més tendre els brots, amb unes fruites madures, rodones, pesants. Fem via per la vora d’unes muntanyes esquitxades per la plata de les oliveres, alegres al vent, i pel verd profund, encantat, ple de bons auguris, dels xiprers. Els ulls se’ns comencen a emborratxar de colors; el nas, d’olors; els sentits es desvetllen i inunden el cos d’una alegria que ràpidament es propaga a l’ànima. El camí és una enorme rialla badada al cel, al sol, al vent, al mar.
A mig camí entre Patres i Corint —no sabria dir ben bé on, però era més o menys cap a Platànou—, baixem fins al mar i ens instal·lem en un bar a la vora d’un mar net i blau, juganer.
La costa del Peleponeso, en el estrecho de Corinto, ve desplegarse como en una inmensa panorámica las montañas del Ática: con los prismáticos se ve incluso Delfos. Y el mar, allí dentro, entre una costa y otra, depositado como la pasta vítrea de un esmalte en el alvéolo, colmado y tierno, azul y límpido, parece un lago, un río, un estrecho, un mar.
Cesare Brandi. Viaje a la Grecia antigua
La senyora del bar ens ofereix el que hi ha, amanida, calamars, peix... Se’ns continuen desvetllant els sentits, la feta, el bon formatge de cabra grec, amb un punt de sal i d’aspror, trencadís quan es talla prim, que combina tan bé amb les olives negres, de tan llustroses a punt de rebentar, i amb l’oli untuós, prodigiós, de mil reflexos, que s’estén pel paladar com una joia, el tomàquet, la ceba, el pebrot..., i els primers calamars de la temporada, sense rentar de tan frescos, amb un arrebossat integrat i perfecte, un tast de mar. (Se suposa que, després del semidejuni del viatge amb vaixell, menjar de tant en tant no fa cap mal.) Abans de tornar a agafar la carretera principal, a més de no badar amb la vegetació exuberant, hem de vigilar de no xocar amb cap cabra ni d’atropellar cap membre d’una nombrosíssima família d’ànecs que fa la migdia parsimoniosament repartida per la carretera.
I arribem a Corint cap al tard, a la posta i el primer que fem és comprar-hi panses. Tenim temps just de pujar, volant, a l’Acrocorint, al castell medieval, a l’enorme fortalesa templària que domina des d’una altura prodigiosa, com si fos una àguila, tota la badia, la planura, els camps i els camps de blat, les oliveres i els fruiters, i que té l’antiga Corint als peus. L’espectacle és meravellós, la posta vermellosa i càlida; d’un roig intens la nostra pell, la cara, mans i braços; no hi ha ni una ànima. Veiem, després de la posta, la immensitat del cel, la lluna i les estrelles. Es fa fosc, busquem un lloc per dormir i anem a parar a una pensió que té un pati gran, ple de pins i de llumets. L’animat equip que treballa a les excavacions sopa en una enorme taula.
L’habitació dona a una estreta i llarga terrassa que comparteix amb més cambres. La nit és fresca, la flaire resinosa dels pins puja mandrosa des del pati, se senten els grills cantar, passa una brisa lleugera, i les fulles alcen frescor i aixequen ventalls de gràcia. La nit és perfumada i generosa: ja som a Grècia.