reading

1 L’ànima humana és un manicomi de caricatures.

2 Travessa el meu full (veus?) el corrent a la nit per remuntar el text fins al fil invisible hi ha foscor i una altra cosa fins i tot l’ull cerca la manera de desenterrar els mots que dirien per fi LA PORTA S’OBRI

A Sílvia

Diuen que estem en el món perquè hi haja de tot –i tant que sí!, ho podem comprovar arreu, cada dia– i, no obstant això, si algú m’haguera dit que la fortuïta circumstància de conéixer un senyor durant una simple hora de la meua infantesa podia adquirir tanta importància com aquella en va adquirir i afectar-me de per vida, li hauria dit: «I jo que et crec!».

Però anem a pams. Tot va començar al cap de poc d’acabar els exercicis religiosos que, durant la primera setmana del ‘mes de les Flors’ –també dit ‘de Maria’– i en un monestir aïllat del món, el director espiritual del col·legi de monges on vaig estudiar fins a l’adolescència ‘aconsellava’ que feren les alumnes que havien arribat a l’ús de raó. Després d’aquell grapat de dies vinga pregar i entonar el mea culpa, vaig estar del tot preparada per acomplir la segona part del ritu iniciàtic que, com a filla de catòlics practicants, tothom esperava de mi: declarar per primera vegada –en l’acte de confessió– els pecats que havia tingut la gosadia de fer fins aleshores i, en acabant –neta l’ànima de qualsevol petita màcula amb què la meua malèvola ment l’haguera poguda tacar en set anys de vida–, rebre, per primer colp també, el sagrament de l’eucaristia.

De fet, encara no els havia complits, però, atés que la meua estatura –i grandària– era major que la que els cànons de la directora del col·legi de monges marcaven com a estàndard, excepcionalment les monges van permetre que, tot i no tenir l’edat requerida, el criançó que jo era poguera rebre el cos i la sang de ‘nostre senyor’.

Així fou com –gràcies, d’una banda, a les lectures del catecisme i als esforços d’un senyor rector que ens alliçonava i en complementava l’aprenentatge cada dia de set a vuit de la vesprada, i d’altra banda, als afanys d’una mare enfervorida que nit i dia me’n repetia el sermó a casa– una de les primeres coses que vaig aprendre en menys d’un mes va ser que, davant d’un esdeveniment tan transcendental i transcendent com prendre la primera comunió, no fer allò que s’esperava de mi o deixar a la babalà qualsevol bagatel·la significava jugar-me la meua fiabilitat com a catòlica i el bon nom de la meua família davant de la ‘santa mare església’, i el coll i altres parts del cos, davant de l’altra, la progenitora.

Perquè, si va a dir la veritat, a mi, tot aquell embolic i la consegüent parafernàlia em feien molt poca gràcia. Però, a qui li importava l’opinió d’un monyicot?... A ningú... No vaig tenir, doncs, altre remei que doblegar-me submisament als desigs d’aquells que deien que tenien més coneixement que jo i, al capdavall, els vaig fer creure que m’havia convertit en la neòfita més entusiasta de tot el col·legi.

M’explique millor. Una cosa era obrir regals i regals, i el comboi d’esperar l’arribada del gran dia –sí, això estava molt bé, i també pensar en la desfilada pel creuer de l’església, vestida de blanc i amb tots els ulls posats damunt de la teua persona, o en el magnífic banquet que presidiries, ple d’exquisideses que et recompensarien tant de sacrifici–... I una altra, de ben diferent, haver de suportar les inacabables provatures a ca Amparito –la modista del carrer–, els infinits «para de moure’t, que, si no, et punxaré» i les constants corroboracions de l’amenaça en forma de fiblades d’agulles de cap que s’equivocaven d’objectiu i que, en compte d’enganxar els dos trossos de tela, pretenien cosir-te’n un a la pell. I, a sobre, el fantàstic banquet amb què es suposava que m’havien de complimentar a canvi de fer el paperot va ser un desastre amb un muntó d’adults renyant-me per qualsevol minúcia. I, quant a la desfilada, què que?... No n’hi va haver una i prou, no!; pel que es veu, volien amortitzar la despesa i n’hi va haver per a donar i vendre: la del dia de la comunió, la del Corpus, la de la Baixada del Crist, la de la Pujada del Crist, la del dia del Pilar...

Tanmateix, tot ho haguera oblidat i, de cap petit detall, el meu cervell no se’n recordaria, si no haguera sigut per la irrisòria i horrorosa sessió fotogràfica –això depén!– que vaig haver de sofrir al cap d’uns quants mesos. L’experiència va ser tan forta que, encara ara, el sol fet de veure una màquina de fer fotos –mal que siga (i valga la redundància) en fotografia– fa que els pèls se’m posen de punta i la carn, de gallina.

La causa primera i origen de l’incident per culpa del qual m’he convertit en una fotòfoba intolerant i, de retop, en una fervent descreguda –en tots els sentits de la paraula– cal buscar-los en ple estiuet de Sant Martí: exactament quatre mesos i onze dies després de la benedicció sacerdotal que, aquell 25 de juny i per la porta gran, em va fer per fi catòlica de ple dret i membre dei gratia de l’apostòlica i romana església. Ja que va ser llavors quan, a ma mare, se li va ocórrer la fantàstica idea que, a banda de les fotografies que ja havien testimoniat el gran dia, calia fer-me’n una de mig cos –una foto «de veritat i com déu mana», va dir–, tot argüint que aquell era un episodi únic en la meua existència i que calia tenir-ne una prova material que perdurara per sempre. I, és clar, qui millor per a donar fe d’una esdevinença d’aquella importància que un fotògraf amb molta nomenada?

Vam agafar el tren cap a la capital, carregades amb un munt de bosses per cap, i, com si ma mare ho haguera fet a posta, vam arribar a cal fotògraf en ple migjorn, a l’hora en què el sol més pica.

L’home ens va fer passar molt amablement i jo, tot i intuir que el vestit de comunió m’aniria bastant més estret que durant l’última processó, em vaig deixar conduir fins al vestidor que hi havia al fons de l’estudi. D’allí estant, sota l’atenta mirada dels ulls de la dona que m’ha portat a aquest món, em vaig acabar resignant a ficar com vaig poder el cos dins de la blanca disfressa que tant odiava –incloent-hi la miniatura de guants que havien de contenir les mans– amb un resultat més que grotesc, esperpèntic: la veta aquella em sufocava i em premia tant la gola que no em deixava ni respirar, i les gafetes, els gafets, els clecs i els punts de trau de la cintura em constrenyien de tal manera els pulmons i el ventre que no sabia si podria reprimir-me les ganes d’arrancar a córrer i escapar d’aquella horrible tortura.

Tant era que protestara o que plorara a llàgrima viva: amb una mirada materna concreta i un pessic a la galta del braç esquerre, de regal, en vaig tenir més que de sobres –ausades que sabia que, si ma mare deia que s’havia de fer una cosa (fóra el que fóra), allò anava a missa– i em vaig quedar més quieta que una bassa d’oli.

Així doncs, entenent perfectament en aquell instant el sentit primigeni de la paraula ‘embotida’ i ben pendent dels assentiments i dels beneplàcits materns, vaig ensenyar les dents al destí i, tota enforfoguida, vaig eixir de la recambra i vaig fer l’entrada a l’estudi.

[Arribada a aquest punt, no vull deixar d’esmentar que continua semblant-me sorprenent el fet que, en veure’m aparéixer d’aquella manera, un fotògraf d’ofici conscienciós –com pareixia ser-ho aquell, ja que res al seu tarannà ni al seu aspecte físic no indicava que poguera patir cap malaltia psíquica– no fera cap comentari sobre la meua horripilant aparença externa i es limitara a emplaçar-me –com aquell qui res!– en un seient que hi havia davant d’una mena de fons rectangular immaculadament blanc.]

L’home em va allargar la mà, em va ajudar a seure en una banqueta de barra de bar, sense respatler –és a dir, ben ‘còmoda’–, i, després de passar-se més de mitja hora acomodant-m’hi a còpia de qui-sap-les palmadetes i calbotets –ara, cap a un costat; ara, cap a l’altre; ara, cap endavant del tot; ara, una miqueta cap enrere–, va aconseguir col·locar-me el cos d’acord amb la postura –al seu parer– més idònia per a l’espatarrant fotografia: amb el tors mig de gaidó i les mans enguantades a la falda, prement el rosari de plata que m’havia regalat l’àvia paterna i el missal folrat amb un succedani de nacre.

Aleshores, i només aleshores, sabent que em tenia a la seua mercé, per fi es va adreçar on era la càmera i es va disposar a dur a terme la tasca per la qual havíem anat a veure’l.

I en aquell mateix precís moment, va i, sense solta ni volta, tinc el temps just d’adonar-me de la redonesa d’una pilota de plàstic de mida mitjana que avança directament devers la meua cara i de sentir com –amb un PAM! fulminant– xoca contra el meu front.

Em vaig quedar tan espaordida amb el colp que vaig restar clavada a la banqueta i no vaig experimentar cap tipus de reacció –ni tan sols la de pensar a esquivar-la. Un segon que passa i, sense temps de refer-me de la primera pilotada, va i advertisc que la mà del fotògraf en té una altra preparada i que és a punt de llançar-me-la. Inconcebible!, sí!

I si la primera batzacada més que esglaiar-me em va deixar paralitzada, la segona va fer que baixara una de les cames de la banqueta i que –infructuosament– fera l’intent de pegar a fugir d’allí cames ajudeu-me; ja que ma mare, completament alerta i com si fóra la cosa més normal del món que tot un professional de la fotografia transformara la seua filla en un ninot de fira a prova d’impactes, m’hi va fer regressar amb un impecable pessic de monja al tou del braç, llavors el dret.

Alhora que ma mare em recol·locava, el senyor fotògraf va i, sense cap immutació a la cara, l’aparta del meu costat i em fa un carxotet tot dient-me que em tranquil·litze i que el deixe fer, que això de reballar-me pilotes és un truc infal·lible per a captar una expressió més espontània que reserva, exclusivament, als clients més especials... I, tornant a posicionar-se darrere de la càmera per prosseguir la perquisició del posat impossible –PAM!–, va i em fa arribar a l’entrecella una tercera i una quarta pilotada seguides de les fotos corresponents..., i una cinquena i una sisena, enrossinant-s’hi com més va més.

I jo, que només volia tocar el dos d’una vegada –fins i tot cremar-me a l’infern, castigada, si això haguera servit d’alguna cosa–, sense entendre res i sentint totes i cadascuna de les brusques impaccions, tots i cadascun dels colps secs del plàstic sobre el meu front, com quelcom més que trets de bala; com si, en compte de llançaments de pilota, foren talls de navalla nets i esmolats que se m’incrustaren al cervell –al cau més intern del subconscient, que bé que ho he pagat i ho pague encara.

I ma mare –impassible i com aquell–, perseverant en el quefer de repetir-me «no et mogues» i «estigues quieta», una vegada i una altra...

Una hora sencera estricta, amb un total de trenta-tres llançaments de pilota alternats amb disparaments de flash, va transcórrer des que aquell home va decidir iniciar la seua recerca particular d’un gest que jo ignorava que existira dins de la meua memòria col·lectiva. Sí!, durant seixanta minuts de rellotge, vaig rebre un total de trenta-tres precisos impactes de material plàstic al bell mig del meu front –amb (tot s’ha de dir) l’inestimable ajut d’un xiquet (el fill) que feia de caddie al mestre i que corria com un boig per tota la sala arreplegant les pilotes del terra.

L’irònic del cas és que la fe del fotògraf va véncer tot escepticisme i que, al remat, després d’aquells tres mil sis-cents segons de posa fotogràfica, la tenacitat de l’home va obtenir la seua recompensa: trobar l’expressió sublim en què ell creia i que jo, en aparença, no volia –segons ell– o no podia –segons jo– mostrar.

L’única cosa bona de tot plegat –si més no, pel que es refereix a mi– és que, per obra d’aquella sessió traumàtica i també del fet que des d’aquell dia no m’haja deixat fer cap altra instantània més, actualment –segons per a qui i per a què– és quasi com si no existira. No tinc carnet d’identitat, de conduir ni de biblioteca: visc al dia, no abone contribucions ni impostos de cap mena i n’estic més que pagada, car ningú no es pot imaginar com ompli de satisfacció saber que ets un bon no-res per als poders fàctics que volen intervenir-ho tot i controlar tothom. Sí!, poc ençà poc enllà, he aconseguit fer realitat una de les ambicions a què l’ésser humà més ha aspirat des que el món és món: ser invisible a voluntat.

No vull tancar, però, aquesta narració de fets sense deixar ben palés que el fotògraf pilotaire tampoc no se’n va anar amb les mans buides; ben al contrari: va rebre un premi proporcionat al seu ‘pecat’... Ja que, com diu el refrany, «Tal faràs, tal trobaràs».

Segons diuen les males llengües, un malaurat capvespre li va caure en sort com a client un maliciós banquer que, en les hores lliures, es dedicava a la noble causa de psicoanalitzar gratuïtament el personal que podia i que, entre pilota i pilota, el va convéncer perquè es posara en les seues miraculoses mans. Al cap de mig any de tractament diari, va passar el que es veia venir i la ‘bona fe’ del retratista va degenerar en una terrible culpabilitat. La seua consciència no va poder assimilar l’abassegadora càrrega de saber-se responsable directa de tants i tants estigmes psicotraumàtics, i un bon dia, en acabar una de les sessions disculpabilitzadores, el va obligar a prendre la decisió de posar fi als seus dies. Per fer-ho, va triar la manera –al seu entendre– més digna: de primer, va deglutir senceres les pilotes acusatòries; a continuació, es va empastifar el cos amb vapors de iode i mercuri, i, finalment, es va autoimmolar botant-se foc davant de la millor càmera de la seua col·lecció daguerreotípica.