POMPEU FABRA: EL MENHIR I ELS ARBRES

MÒNICA BOIXADER

BIBLIOTECA DEL NÚVOL

Primera edició: febrer del 2018

©Mònica Boixader Arbó, 2018

© D’aquesta edició: Núvol, el digital de cultura

Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona

www.nuvol.com

Twitter: @nuvol_com

Facebook: facebook.com/elnuvol

Maquetació:

ISBN: 978-84-17455-00-2

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informà-tic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

Una vegada hi havia un nen que es deia Pompeyo

Pompeu Fabra va néixer el dia 20 de febrer de 1868, a Gràcia, quan Barcelona encara n'era lluny. Era l'últim de setze germans, i l'únic noi que va sobreviure. La seva mare, si mentre paria balbucejava alguna cosa, ho feia en català. El seu pare, que potser s'esperava a la sala fullejant El Eco de Gracia, també. Les veïnes que venien per a ajudar o, secretament, per a sortir de l'ensopiment de cada dia, també: parlaven català. Aleshores, viure a Gràcia devia ser una mica com viure a Sant Jordi Desvalls o a Corró d'Amunt. Devia ser tediós i, de nit, segur que es podien sentir els udols dels llops de Collserola. Uns dies després d’aquest naixement, el senyor Fabra devia encaminar-se cap a l'ajuntament per a inscriure el nadó al registre civil. I el paperam burocràtic era, ara sí, en castellà. Pompeyo Fabra, doncs, als ulls d'Isabel II. Després, segurament més per inèrcia que per fe, va venir el bateig, on el capellà de Gràcia podem imaginar que va dir, una mica d'esma, el Baptisatus est en un llatí un xic malgirbat.

I així, des del dia del seu naixement, Fabra, com tota la mainada del món, començava a tastar els efluvis lingüístics que l'envoltaven, i que li explicaven coses sobre qui era i on. Més tard, podem imaginar Fabra anant a l'escola. Una escola en què, amb més pena que glòria, feia cent anys que s'hi havia de parlar en castellà. Feia cent anys de la Real Cédula de Aranjuez que, des de 1786, bandejava rotundament el català a l'escola i en molts altres àmbits. Aquesta cèdula naixia amb la voluntat de planificar el triomf de la llengua de l'Estat a totes les classes socials. A mitjan segle XIX, la diglòssia, que ja havia niat dintre quasi cada catalanoparlant, es normalitzava. Entre les capes baixes de la societat era una normalització inconscient. Entre les altes s'hi practicava, en canvi, una diglòssia quasi militant: «una carta en catalán me causa siempre una impresión rara; me parece que voy a leer al pie, la firma de un presbítero, o de un masové»,¹ deia Josep Yxart a Joan Sardà.

Podem imaginar Fabra, doncs, com un nen obedient que s'asseia al seu pupitre, al costat de Pere Coromines, també nen, i que s'escoltava el mestre: un bon home segurament hereu de El auxiliar del maestro catalán, que parlava ara en català, ara en un castellà que hauria fet riure a qualsevol castellà veritable. I que, d'esquitllentes, segur que devia llambregar el llibre més d'una vegada: «Lo llombrígol: el ombligo. Lo pahidor: el estómago» i així, anar fent. Perquè, si no ho feia així, la mainada no l'acabava d'entendre.