Núria Gelpí i Vintró
JO VAIG VIURE UNA GUERRA
Jo vaig viure una guerra de Núria Gelpí i Vintró es va publicar per primera vegada en paper a Edicions Claret, el maig de 2018, en una edició no venal que no ha tingut circulació comercial. Edicions del Núvol en publica ara la primera edició digital.
Primera edició: agost de 2018
© Núria Gelpí i Vintró, 2018
© D’aquesta edició:
Núvol, el digital de cultura
Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona
www.nuvol.com
Twitter: @nuvol_com
Facebook: facebook.com/elnuvol
Correcció: Laia Terricabras
Maquetació: Laia Serch Muni
ISBN: 978-84-17455-04-0
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright,
sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra
per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la
distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
Jo vaig viure una guerra
—Guerra!
—Guerra? Què és això d’una guerra? Erra, amb dues erres, quina paraula més dura!
Erra no vol dir que algú s’equivoca? És que la gent s’està equivocant? Segons el diccionari, guerra és:
1 Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats.
2 Lluita armada entre els ciutadans d’un estat dividits en bàndols.
El segon cas era el que estava passant, una guerra que en deien «civil», una guerra en què ens barallàvem i ens matàvem entre germans!
Com va començar per a mi aquesta guerra que vaig viure? Jo tenia vuit anys. Recordo…
Era el mes de juny de mil nou-cents trenta-sis. Jo anava a l’Escola de Jesús Maria, al carrer Casp. El curs s’acabava i venien les vacances. Vaig veure que les nenes grans quan s’acomiadaven de les religioses estaven tristes i ploraven… No sabia per què, no entenia res… A mi tot m’anava bé, però l’ambient estava enrarit: alguna cosa passava. Potser havien de tancar l’escola? Venien les vacances, era normal que tanquessin; però no, allò era diferent. I vaig sentir la paraula guerra.
A casa no se’n parlava: els nens no participaven en les converses dels grans. Si preguntaves què passava, no passava res: «Això, a tu, no t’interessa», «No preguntis». I tot seguia igual.
Els grans parlaven, els nens jugàvem…
Acabada l’escola, el mes de juliol, tota la família vàrem marxar a estiuejar a la Garriga. Allí els pares havien llogat una torre amb un jardí molt gran, com cada any. Recordo que deien que molt a prop nostre tenia una torre la família de Francesc Macià. En aquell jardí podíem fer les nostres curses de bicicleta, els partits de futbol, saltar a corda, llegir contes i tota mena de jocs. Fins i tot algun àpat quan convenia.
Allí ens estàvem amb la mare i les noies de servei. El pare venia els caps de setmana perquè ell treballava a Barcelona: als matins, donava classes a l’Escola d’Enginyers i a l’Escola Industrial —encara que d’aquesta feina ja tenia vacances— i a les tardes, al despatx del senyor Gomis, de les Forces Hidroelèctriques del Segre.
Quan venia el pare, ens portava a passejar amb la mare o bé descansava llegint el diari. A la nit, els més grans i el pare ens estiràvem a terra, al jardí, i contemplàvem les estrelles. Ens donava lliçons d’astronomia. Per exemple, ens parlava sobre la Via Làctia: si no ho recordo malament, ens havia explicat que s’havia format perquè el fill de Letona havia premut el pit de la seva mare i n’havia sortit un raig de llet que produí la cua d’estrelles de la Via Làctia. A nosaltres, això ens feia molta gràcia.
Aparentment, l’estiu començava com sempre; però molt aviat tot va canviar. L’àvia Anna va venir a passar uns dies amb nosaltres. El diumenge al matí se’n va anar a missa i va tornar de seguida plorant angoixada. Explicà als pares que els milicians no deixaven entrar ningú, feien destrosses i s’havien emportat el capellà. Jo, tafanejant, tafanejant, ho vaig sentir tot; però a casa semblava que tot continuava igual.
Els grans parlaven, els nens jugàvem...
Un altre diumenge d’agost, al matí, truquen a la porta. A mi m’encantava anar a obrir —tant és així que el nostre metge, el Dr. Bonrepaux, em deia «la germana portera»—; així que vaig anar corrents a obrir i em trobo amb dos milicians amb el fusell a la mà. Crido: «Mare, pare». Venen ràpidament i van tots a la saleta. Allí parlen una estona. Discuteixen. Hi ha una ordre de detenció per al meu pare perquè era d’Acció Catòlica. Se l’emporten. La mare plora. Tinc la imatge gravada: a fora, una camioneta amb molts milicians dels «rojos» drets, fent com una teulada amb els fusells fiquen el meu pare dins la camioneta i se’n van. Tots nosaltres seguim amb la mirada com s’allunyen...
—Mare, què passa? Per què s’emporten el pare? On va el pare?
La mare actua: