Stendhal
Féder o el marit adinerat
Traducció de:
Maria Simon
Amb la col·laboració de:
Corinne Bruguières
Teatre parisenc «Les Bouffes du Nord» situat al desè districte i inaugurat el 1876.
«Que inspira el despit pel seu caràcter de mala sort obstinada o cruel» (Robert).
La Quotidienne era un diari benpensant, òrgan del partit legitimista sota la monarquia de Juliol.
«Aliatge de zinc i de coure o d’estany que té l’aspecte de l’or» (Robert).
Deschalumeaux és l’heroi de l’òpera còmica Monsieur Deschalumeaux ou la Soirée du carnaval, d’en Gaveaux, llibret de Creuzé de Lesser (1806). Es tracta d’un gentilhome llemosí que el seu cercle mistifica amb diversió.
Kinsester: joc de paraules que significa «que no sap callar».
En anglès: reclam escandalós.
Famós gastrònom, autor d’una obra titulada Le Maître d’hôtel français (1842).
La Gazette de France, dirigida per l’abat de Genoude, fou, sota el govern de Juliol, l’òrgan de l’oposició moderada.
Primera edició: febrer de 2019
© Corinne Bruguières i Maria Simon Rojas, 2019
© D’aquesta edició:
Núvol, el digital de cultura
Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona
www.nuvol.com
Twitter: @nuvol_com
Facebook: facebook.com/elnuvol
Correcció: Laia Terricabras
Maquetació: Laia Serch Muni
ISBN: 978-84-17455-09-5
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright,
sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra
per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la
distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
Amb disset anys, en Féder, un dels xicots més guapos de Marsella, fou expulsat de la casa paterna; acabava de cometre un pecat molt gros: s’havia casat amb una actriu del Grand-Théâtre. El seu pare, un alemany d’estricta moral i a més a més ric home de negocis des de feia molt de temps instal·lat a Marsella, maleïa vint vegades per dia tant el Voltaire com la ironia francesa; i probablement el que més l’indignà, d’aquelles estranyes noces del seu fill, foren algunes paraules lleugeres a la francesa amb les quals aquest darrer provà de justificar-se.
Fidel a la moda, encara que nascut a dues-centes llegües de París, el Féder es vantava de menysprear el comerç, només en aparença perquè era la professió del seu pare; en segon lloc, com que tenia el costum d'observar per plaer alguns quadres bons i antics del museu de Marsella, i a més com que trobava detestables determinades pasterades modernes, que el govern enviava als museus de províncies, finalment s’acabà figurant que era un artista. Com tots els artistes de debò, només menyspreava els diners; i fins i tot aquest rebuig tenia com a causa que detestava la feina de despatx i altres ocupacions del seu pare: només en veia les noses externes. En Michel Féder, declamant a tota hora contra la vanitat i la lleugeresa dels francesos, se’n guardava prou de confessar en presència del seu fill els plaers divins de vanitat que li procuraven les lloances dels seus associats, quan venien a compartir amb ell mateix els beneficis d’alguna especulació memorable, producte del cap del vell alemany. El que l’indignava era que, malgrat els seus sermons de moral, els seus associats transformaven ben aviat els seus beneficis en sortides al camp, a la recerca d’arbres i altres bones distraccions físiques. Per ell, tancat a la rebotiga, un volum de Steding1 i una gran pipa eren tots els seus plaers, i així fou com atresorà milions.
Quan Féder s’enamorà de l’Amélie, una jove actriu de disset anys, que sortia del conservatori i fou molt aplaudida pel seu paper de Petit Grumet, no sabia més que dues coses: muntar a cavall i pintar retrats en miniatura; aquests s’assemblaven tant als originals que sorprenien, no se’n podia negar el mèrit; però això era l’únic que podia justificar les pretensions de l’autor. Sempre eren d’una lletjor atroç i no n’assolien la retirada sinó exagerant els defectes del model.
En Michel Féder, cap ben conegut de cal Michel Féder i Companyia, parlava durant tot el dia en favor de la igualtat natural, però mai pogué perdonar al seu fill únic d’haver-se casat amb una actriueta. En va l’advocat encarregat de protestar per les dolentes lletres de canvi adreçades a casa seva, li feu observar que el casament del seu fill només havia estat celebrat per un caputxí espanyol (al sud, encara no hi havia hagut ningú que s’hagués molestat a comprendre el casament a l’ajuntament); el Michel Féder, nascut a Nuremberg i catòlic a ultrança, com ho són a Baviera, tenia per indissoluble qualsevol casament on hagués intervingut la dignitat del sagrament. L’extrema vanitat del filòsof alemany fou sobretot contrariada amb una mena de dita provençal que ben aviat resultà popular a Marsella:
«El senyor Féder, el ric Baviérot,
ara esdevé el sogre del petit grumet.»
Indignat per aquest nou atemptat de la ironia francesa, declarà que durant la seva vida no tornaria a veure el seu fill, i li envià mil cinc-cents francs i l’ordre de no presentar-se mai més al seu davant.
El Féder saltà de joia quan veié aquests mil cinc-cents francs. Era amb penes infinites que havia pogut reunir, per la seva banda, una suma més o menys igual, i, l’endemà, marxà a París, el centre de l’esperit i de la civilització, amb el petit grumet, encantada de tornar a veure la capital i les seves amigues del Conservatori.
Alguns mesos després, en Féder perdé la seva dona, que morí donant-li una nena. Cregué haver d’anunciar al seu pare aquests dos greus esdeveniments; però, pocs dies després, sabé que en Michel Féder estava arruïnat i a la fuga. La seva immensa fortuna li havia fet perdre el cap, la seva vanitat havia somiat de fer-se l’amo de tots els teixits d’una determinada mena que es fabriquen a França; volia fer brodar sobre el voraviu d’aquestes peces les paraules: Féder von Deutschland (Féder l’Alemany), i tot seguit doblar el valor actual d’aquests teixits, que, naturalment, haurien adoptat el nom de draps Féder; la qual cosa havia d’immortalitzar-lo. Aquesta idea, bastant francesa, fou seguida d’una bancarrota completa, i el nostre heroi es trobà amb mil francs de deutes i una nena petita al mig d’aquest París que no coneixia en absolut, i on, sobre la figura de cada realitat, ell n’aplicava una altra de quimèrica, filla de la seva imaginació.
Fins aquí el Féder no havia estat més que un pet bufat, en el fons excessivament cofoi de la fortuna del seu pare. Però, per sort, la pretensió de ser algun dia un artista cèlebre l’havia conduït a llegir amorosament en Malvasia, el Condivi i altres historiadors dels grans pintors italians. Gairebé tots foren gent pobra, molt poc intrigants, molt maltractats per la fortuna; i, sense pensar-hi, el Féder s’havia acostumat a veure aquestes vides com si haguessin estat força felices, plenes de passions ardents, i poc preocupades pels maldecaps econòmics i d’indumentària.
Quan va morir la seva dona, en Féder ocupava, en un quart pis, un petit apartament moblat, a cal senyor Martineau, sabater del carrer Taitbout, que gaudia d’una honesta folgança, i, a més a més, tenia l’honor de ser caporal de la guàrdia nacional. La natura, a manera de madrastra, no havia donat al senyor Martineau més que la talla poc militar de quatre peus i deu polzades; però l’artista de les sabates havia trobat una compensació per aquest desavantatge mordaç: s’havia fet botes amb talons de deu polzades d’alçària a l’estil de Lluís XIV i acostumava a dur una magnífica gorra napoleònica de pèl d’uns deu peus i mig d’alt. Així guarnit, havia tingut la sort de rebre una bala al braç en una de les revoltes parisenques. Aquesta bala, objecte sempre present en les meditacions d’en Martineau, canvià el seu caràcter i en feu un home de nobles pensaments.
Quan el Féder perdé la seva dona, devia quatre mesos de lloguer al senyor Martineau, és a dir, tres-cents vint francs. El sabater li digué:
—Sou desgraciat, no us vull ofendre més del compte, feu-me el retrat d’uniforme, amb la gorra napoleònica d’ordenança, i estarem en paus.
Aquest retrat, d’una semblança esgarrifosa, fou l’admiració de totes les botigues del voltant. El caporal el situà ben a prop del mirall sense mercuri que la moda anglesa posa a l’aparador dels establiments. Tota la companyia a la qual pertanyia el senyor Martineau anà a admirar aquella pintura, i alguns guàrdies nacionals tingueren la brillant idea de fundar un museu a cada casa de la vila dels seus districtes. En aquest museu hi serien tots els retrats dels guàrdies nacionals que haguessin tingut l’honor de ser matats o ferits en els combats. Com que la companyia tenia dos homes ferits, el Féder en feu els retrats, sempre d’una retirada abominable, i quan la qüestió fou el pagament, respongué que havia estat prou content de reproduir els trets de dos grans ciutadans. Aquestes paraules feren la seva fortuna.
Tot conservant el privilegi de la gent ben educada, el Féder se’n mofava mentre parlava amb ciutadans honestos; però la vanitat golafre d’aquests herois agafava tots els compliments al peu de la lletra. Uns quants guàrdies nacionals de la companyia, i en acabat el batalló, feren aquest raonament: «Puc estar ferit, i fins i tot, com que el soroll dels trets té a sobre meu una influència sorprenent i possibilita atrevir-me a les grans accions, puc ben bé algun dia fer-me matar, i aleshores esdevé necessari per a la meva glòria de tenir amb anticipació el meu retrat ja a punt, per tal que es pugui col·locar al museu d’honorables de la segona legió.»
Abans de la ruïna del seu pare, en Féder no havia fet mai retrats per diners; ara, pobre, declarà que els seus retrats s’havien de pagar amb cent francs per part del públic i només amb cinquanta per part dels bons guàrdies nacionals. Aquest avís mostra que el Féder havia adquirit alguna mena de destresa d’ençà que la ruïna de son pare l’havia obligat a renunciar a certes afectacions de la fatuïtat d’artista. Com que tenia unes maneres molt dolces, es posà de moda a la legió convidar a dinar el jove artista el dia de la inauguració del retrat pel qual el cap de família podia esperar la immortalitat.
En Féder tenia una d’aquelles cares regulars i fines que un pot trobar sovint a Marsella enmig de les grolleries de l’actual Provença, que, després de tants segles, recorden els trets grecs dels foceus que fundaren la ciutat. Les dames de la segona legió van saber de seguida que el jove pintor havia gosat plantar cara a la fúria d’un pare, aleshores immensament ric, per tal de casar-se amb una joveneta que no tenia altra fortuna que la seva bellesa. Aquesta colpidora història no trigà gaire a revestir-se de circumstàncies novel·lesques fins al punt de la bogeria; dos o tres valents de la companyia d’en Martineau, que també eren de Marsella, s’encarregaren d’explicar les astoradores bogeries en les quals un amor de tal magnitud no s’havia vist mai i el nostre heroi es trobà obligat de tenir uns quants èxits prop de les dames de la companyia; més endavant, diverses dames del batalló, i fins i tot de la legió, el trobaren agradable. Aleshores tenia dinou anys, i havia aconseguit, a base de retrats dolents, de pagar el que devia al senyor Martineau. Un dels marits a casa del qual dinava més sovint, sota el pretext de fer classes de dibuix a dues nenes, era un dels proveïdors més rics de l’Òpera, i li permeté de tenir les seves entrades.
El Féder començava a deixar d’escoltar, per la seva conducta, les bogeries de la seva imaginació, i, pel contacte amb totes aquelles vanitats de baixa condició, grolleres i tan cruels d’entendre, havia adquirit cert esperit! Donà les gràcies a la dama per aquest favor que li havia atorgat; però declarà que, malgrat la seva boja passió per la música, no podria aprofitar-se’n: des de les seves desgràcies, sovint pronunciava aquesta paraula de bon gust, és a dir, d'ençà de la mort de la seva dona, amb la qual s’havia casat per amor, les llàgrimes que no parava de vessar havien afeblit la seva vista, i li resultava impossible de mirar l’espectacle des d’un racó qualsevol de la sala: massa llum hi resplendia. Aquesta objecció, tan respectable per la seva causa, valgué al Féder, tal com s’esperava, l’entrada als bastidors, i obtingué com a segon avantatge el fet de persuadir cada vegada més els valents de la segona legió que la companyia íntima del jove pintor no presentava cap perill per a les seves dones. El nostre jove marsellès tenia aleshores al seu davant, com es diu a les botigues, alguns bitllets de cinc-cents francs, però es trobava molt molest pels èxits que obtenia amb les botigueres. La seva imaginació, sempre boja, li havia fet notar, tot persuadint-lo, que la felicitat es troba prop d’aquelles dones ben educades; és a dir, les que tenen boniques mans blanques, les que ocupen un sumptuós habitatge al primer pis i tenen cavalls propis. Electritzat per aquesta quimera que el feia somiar nit i dia, passava els seus capvespres als Bouffes2 o als salons de cal Tortoni, i s’estava a la part més selectament habitada del barri de Saint-Honoré.
Impregnat de la història dels costums sota el regnat de Lluís XV, en Féder sabia que hi ha una relació natural entre l’Òpera i els primers personatges de la monarquia. I ben al contrari, veia un mur de bronze que s’aixecava entre els botiguers i la bona companyia. En arribar a l’Òpera, buscà, entre els dos o tres grans talents de la dansa o del cant, una persona amb esperit que pogués donar-li els mitjans per a conèixer la bona companyia i per a adir-s’hi. El nom de Rosalinde, la famosa ballarina, era europeu: potser tenia trenta-dues primaveres, però encara estava força bé. Sobretot la seva cintura, que es distingia per una noblesa i una gràcia que cada cop són més escasses, i tres vegades per mes, en quatre o cinc dels diaris més importants, s’exalçava el bon to del seu estil. Un fulletó molt ben fet, però que també costava cinc-cents francs, decidí la tria del Féder, perquè el bon to dels botiguers enriquits el deixava desesperat.
Estudiava el terreny des de feia un mes i, sempre per la mediació de la guàrdia nacional, confessava les seves desventures als bastidors; per fi es decidí sobre el mitjà d’aconseguir-ho. Un vespre que la Rosalinde dansava en el ballet de moda, en Féder, que se situà convenientment rere un bosquet a prop de l’escenari, es desmaià d’admiració quan el teló s’anava abaixant, i, quan la bonica Rosalinde, coberta d’aplaudiments, entrà al bastidor, trobà tothom atrafegat al voltant del jove pintor, que ja era conegut per les seves hores baixes i l’estat del qual era preocupant. La Rosalinde devia el seu talent, realment diví pel que fa a la pantomima, a una de les ànimes més impressionables del món del teatre. El seu estil procedia de cinc o sis grans senyors que havien estat els seus primers amics. Quedà afectada per la sort d’aquest jove que ja havia trobat en la vida tan greus desgràcies. La seva cara li semblà d’una noblesa singular, i la seva història colpí la seva imaginació.
—Doni-li la mà a besar —li digué una vella figurant, que sostenia flascons de sals a prop de la cara d’en Féder—; si aquest home es troba així, és per amor a vostè. El pobre jove no té fortuna i es troba bojament enamorat, mireu si n’és, de guignonant.3
La Rosalinde desaparegué i tornà tot seguit amb les mans i els braços perfumats amb l’olor que estava més en voga aleshores. ¿Cal dir que el jove marsellès tornà del seu profund esvaïment, amb un aspecte ben commovedor? En aquell moment, estava tan amoïnat d’haver-s’hi quedat tres quarts d’hora, amb els ulls tancats i sense dir res, enmig de tanta xerrameca, que les seves mirades, sempre molt vives, llançaven flames. La Rosalinde quedà tan profundament afectada per aquest accident, que volgué endur-se’l amb el seu cotxe.
L'enginy d’en Féder fou de gran ajuda a l’hora de crear aquesta situació, i, menys d’un mes després d’aquesta primera entrevista, tan ben arreglada, la passió de la Rosalinde esdevingué tan boja, que fins i tot els petits diaris en parlaren. Encara que molt rica, com que la pràctica de les arts destrueix en les dones la prudència amb els diners, la Rosalinde volgué casar-se amb el Féder.
—Vostè en té trenta, quaranta, què sé jo quants milers de lliures de renda —digué en Féder a la seva amiga—; el meu amor ja li pertany de per vida; però em sembla que no podré casar-me amb vostè honorablement, sinó quan hagi reunit, jo mateix, almenys la meitat d’aquesta suma.
—Caldrà sotmetre’t a algunes petites accions bastant molestes; però no importa, segueix els meus consells, estimat àngel, tingues aquesta paciència, i, d’aquí a dos anys, et poso de moda; llavors cobres cinquanta lluïsos pels teus retrats, i, pocs anys després, et faig membre de l’Institut; un cop arribat a aquest súmmum de gloria, em permets de llençar els teus pinzells per la finestra: aleshores tothom sabrà que reunires sis-cents lluïsos de renda; en aquell moment el casament per amor esdevindrà un casament raonable; i naturalment et trobaràs al capdamunt d’una fortuna de més de vint mil escuts per any; perquè jo també estalviaré.
En Féder jurà que se sotmetria a tots els seus consells.
—Però em convertiré als seus ulls en una pedant empipadora, i vostè acabarà per detestar-me!
El Féder protestà per la seva docilitat, que seria igual al seu amor, és a dir, infinita. Pensava que aquest camí penible que havia de jalonar era l’únic que podia conduir-lo cap a aquestes dones de l’alta societat, que la seva imaginació representava divinament boniques i amables.
—Doncs bé —digué la Rosalinde tot sospirant—, comencem el paper de pedant, més perillós per a mi que cap dels que he interpretat en tota la meva vida; però jura’m que m’avisaràs quan et molesti.
En Féder ho jurà de manera creïble.