CONVERSES A L’IRAN

Carme Villabona

Primera edició: juny de 2019

© Carme Villabona Artero, 2019

D’aquesta edició: Núvol, el digital de cultura.

Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona www.nuvol.com

Twitter: @nuvol_com

Facebook: facebook.com/elnuvol

Correcció: Gerard Viladomat Maquetació: Laia Serch Muni

ISBN: 978-84-17455-13-2

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

Al Thar i el Balam, sempre al meu cor

El talismà de la paraula

“Esta soy yo, una mujer solitaria al inicio de la fría temporada. Empiezo a entender la esencia contaminada de la tierra, decepcionada y triste por el cielo/ incapacitada con estas manos de cemento” Forugh Farrokhzad, poeta i directora de cine iraniana

He viatjat a l’Iran. Recupero del meu bloc de notes quatre pinzellades de pura vida als carrers iranians, són converses amb gent d’edats, sexes i indrets diferents.

He conegut dones totes de negre al costat d’altres vestides de colors. Com la vida. Trobes varietat de tons. No es pot imposar i mantenir la foscor. A l’Iran m’he creuat amb molta gent franca, abocada a ajudar, a compartir un te o una conversa i a demanar-te una selfie. Algunes paraules m’han resultat veritables talismans.

M’havien aconsellat no parlar de política ni de religió amb ningú que no fos conegut. Ha estat impossible. No han deixat de pronunciar-se en un i altre sentit.

Per motius de protecció he canviat noms, dates i espais. Els noms de pobles o ciutats els he respectat.

Viatjo a Iran. ¿Què m’hi ha portat?

La curiositat. Sempre la curiositat. El voler entendre l’altre en aquest món global, d’on ve, com és aquell pam de terreny on va créixer. Puc voltar per retrobar-me amb persones amigues escampades arreu, o en altres moments per descobrir com i qui viu en selves o deserts, encinglerat en muntanyes, o als cors de les ciutats. El pur paisatge, el “no gent”, per aïllar-me i trobar la natura i la intensitat del silenci. Ficada entre pedres que amaguem història m’imagino dins la pell dels que hi van passar. Sempre hi ha una travessia interior.

Descobreixes i llavors el pensament comença a fer de les seves. Tant li fa si camines pel Raval de Barcelona com pel racó que creus que és la fi del món. El món és molt petit, i nosaltres diminuts en ell.

¿Per què Iran, em demanes? Miro al voltant. Encara que ens imposin fronteres i concertines i alguns pretenguin que rius i mars ens separin, la gent es belluga, sempre s’ha fet. I és imparable. Veig pels carrers de Barcelona gent arribada d’Iraq, d’Iran, de l’Afganistan, del Pakistan, d’Armènia, de Síria, de Jordània, per citar orígens del Pròxim i Mitjà Orient. He estat en aquests dos darrers països i dels altres en desconec més del que sé. M’atrau l’Iran. Vull aproximar-m’hi. Vull entendre. Decideixo trepitjar el terreny.

En realitat a més de fixar-m’hi per la gent que ara m’és propera em crida també la història que havia estudiat, busco saber de l’antiga Persia, de noms com Persèpolis i també de Cir II el Gran. Em crida poder conèixer de primera mà què està passant allí i com viu la seva població, vull saber més del perquè la majoria d’ells són xiïtes quan als països del voltant hi ha més sunnites, seguir passes de Kapuscinski escrivint sobre el darrer Shah, o de la iraniana Shirin Ebadi apartada del càrrec de jutgessa per ser dona, empresonada, condemnada per la seva lluita pels Drets Humans. Vull aproximar-me als seus cineastes i a la seva poesia. Vull caminar pel país i veure com viuen després que al 1979 el procés revolucionari els va portar a fer caure el Shah, convençuts que abolien la dictadura.

Khomeini va aprofitar la conjuntura i es va autoproclamar Guia Suprem, i va imposar un govern tant o més esgarrifós que l’anterior. Van seguir temps de terrors, de vuits anys de guerra amb l’Iraq, de morts, massa morts, sempre són massa morts, de discriminació i opressió sobre les dones, d’un règim que els mullahs encara imposen i retenen, minat per tota mena de corrupcions, de violència i de vulneració de drets, de maldats que no poden disfressar de cap manera, similar a altres racons del món. A la mort de Khomeini, Líder Suprem, el va seguir Alí Jamenei i el país continua pels mateixos verals. L’elecció que fan cada quatre anys de President del país queda en poca cosa. ¿Per què? Pel Consell de Guardians i el sistema de govern.

En la població iraniana hi ha tota mena de pensaments i colors. Capegen sota el pes de repressions interiors i exteriors, aquestes tenen nom de sancions comercials i embargament econòmic. Alhora el país avança en la cursa per la proliferació d’armament nuclear. Entre les immensitats de l’altiplà vaig veure un emplaçament militar, vaig sentir un cop a l’estómac, atenta a tanta defensa antiaèria i considerant la mostra d’armament a simple vista. Molts es rebel·len per la manca de llibertats i per la vulneració de drets i, tant si tu i jo escoltem les seves veus, com si no, hi ha gent perseguida, empresonaments, execucions.

És l’Iran un territori important a nivell geoestratègic, també si parlem de droga. Aquest país, temps enllà travessat per caravanes en la Ruta de la Seda, ara és un corredor d’opi, d’heroïna i derivats, entre l’Afganistan i Europa. É