reading

Primera edició: Abril 2016

D’aquesta edició:

Biblioteca del Núvol

Provença, 356 1er 1a

08037 Barcelona

www.nuvol.com

@nuvol_com

ISBN: 978-84-944948-0-2

Composició: Paula Gomila

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

JAUME SUBIRANA

La catalana lletra

A la seva columna del 3 d’octubre de 2014, Jaume Subirana lloava la figura dels “go-betweens”, els missatgers que feinejant amunt i avall han maldat per establir lligams entre les literatures catalana i espanyola. Començo recordant precisament aquesta peça, una de les darreres del recull , que conté una àmplia tria de les columnes d’opinió publicades cada quatre setmanes des de gener de 2006 a les pàgines de llibres d’El Periódico de Catalunya, perquè en aquests articles hi trobarem més d’una vegada l’esperit del missatger. Tot i que, a mesura que van passant els anys, el veiem com a portador d’enviaments a una adreça desconeguda o a un remitent que ha penjat a la seva bústia un cartell on rebutja el lliurament de segons quins paquets que no vol ni tan sols obrir.

El termini de publicació de les col·laboracions del Jaume ha afavorit que les polèmiques de curt abast tinguin una presència força modesta en aquest recull. Hi mana el desig de mantenir a les planes del diari l’interès per la “santa continuïtat” de la llengua i la cultura. Potser també el tarannà de l’autor deu tenir alguna cosa a veure amb el fet que s’allunyi del pecat tan estès, i exacerbat en temps d’opinió en temps realli caràcters limitats, que apuntava Josep Pla al passatge d’El quadern gris que l’autor reculla la seva columna del 9 de setembre de 2009: “Amb la ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat, en aquest país”.

Motius per sentir la temptació d’exagerar n’hi ha hagut, en aquests anys. L’“escriptor espanyol en català” que parla de diàleg des de 2006, quan li faltaven pocs mesos per deixar de dirigir la Institució de les Lletres Catalanes, no té més remei, al llarg d’aquests deu anys, que doldre’s una vegada i una altra que el patriotisme constitucional espanyol hagi fet la seva pròpia reforma de la Carta Magna eliminant-ne virtualment l’article 3.3 (el de l’“especial respecte i protecció” a les “diferents modalitats lingüístiques”). Però el no hi renuncia, encara que cregui que es troba ja entre les files dels “càndids”. El columnista que no es deixa endur pels “Confrares de l’Úlcera Perpètua” o pel “clam contra la desafecció lingüístico-espiritual” i que veu que això de Frankfurt serà a fi de bé quan tothom encara es llançava les llistes d’escriptors pel cap, acaba reconeixent que vivim “temps empresarialment cruels”, colpejats per una ventada que va “encongint el panorama”.

Al llarg d’aquesta dècada observada, en Jaume ens explica com compra successivament tres models d’ebook, i renya els editors per no adaptarse a temps al nou entorn digital. Que aquest llibre aparegui publicat a ‘Núvol’ i no, com ellseu anterior recull de característiques similars, imprès per una de les cases editorials del país, diu també molt de com han canviat les coses durant el període que abasten els articles d’opinió aquí recol its.

Des de fa deu anys he estat el receptor de la lletra mensual de Jaume Subirana (tot i que seria injust no recordar que la meva posició de remitent d’aquesta correspondència la vaig heretar de Carles Geli). Receptor però també, molt sovint, traductor a càrrec de la versió en castellà de l’article, vull creure que de forma satisfactòria per a l’autor llevat, ai, d’aquell dia que els robots informàtics es van rebel·lar… i que el Jaume, benèvolament, no m’ha tornat a recordar. Que no hi exagerés vist el resultat, tot i que ho podria haver fet, és una cosa que li agraeixo infinitament.

M’agrada llegir, m’agrada escriure, m’agrada opinar i sento el món de les lletres (i això inclou els escriptors i escriptores, les editorials, les llibreries, les biblioteques, les fires, els premis, els suplements i revistes, Sant Jordi i les faltes d’ortografia) com un tros del meu món. Potser estava, doncs, fatalment condemnat a parlar de tot plegat i a acabar publicant un llibre com aquest. Un llibre que té un germà gran (Per a què serveix un escriptor?), de fa temps descatalogat, que també donava voltes a la societat literària catalana (en aquell cas, dels anys noranta dellsegle passat) vista amb curiositat i un punt de distància. El que La catalana lletra aplega ara és, com ellseu subtítol indica, una dècada de societat literària, de 2006 a 2015, observada des del mirador efímer d’una columna de diari amb tota la llibertat que la modèstia i l’evanescència regalen a qui signa aquestes ratlles.

La catalana lletra està escrit contra la queixa, aquest moviment bucal tan poc estratègic i segons com tan català. Està escrit a favor de la lectura i dels autors que ens la fan feliç i memorable. I està escrit, com en dèiem abans, per deixar testimoni, quoi que ce soit.

Aprofito per agrair des d’aquí la confiança sostinguda en les meves columnes estantisses primer de Carles Geli i després, durant anys i panys, d’Ernest Alós, principal responsable que aquest llibre pugui ara publicarse. També la complicitat de molts dels que han llegit, discutit, agraït o criticat els articles, amb Xavier Folch, Josep Maria Fonalleras, Enric Gomà, Oriol Izquierdo i Carlota Torrents al capdavant, per diverses raons. I vul finalment dedicar el llibre a la memòria de Montserrat Abelló, Josep Maria Castellet, Gabriel Galmés, Albert Manent, Modest Prats, Emili Teixidor, Joan Triadú i Gerard Vergés, que malauradament ja no el podran llegir. Ars longa, vita brevis.

LA CATALANA LLETRA

UNA DÈCADA DE SOCIETAT LITERÀRIA OBSERVADA

La nostra memòria viu en els objectes. Passejant per l’excel·lent exposició Literatures de l’exili” que Julià Guillamon, Francesc Abad i Joaquim Jordà han muntat al CCCB, un s’adona de la força simbòlica que per als seus propietaris van tenir una clau, un despertador, una samarreta esportiva, una corbata, un mapa: objectes que els Bartra, Benguerel, Jordana, Murià, Oliver, Riba, Rodoreda, Sales o Trabal van endurse en creuar la frontera després de la derrota republicana i que a l’exili francès, xilè o mexicà van servirlos de vincle afectiu (i efectiu) amb la vida deixada enrere i amb una idea de país derrotada però compartida amb centenars de milers de compatriotes.

Moltes peces del CCCB són de paper: tant les arrencades a la derrota (blocs de notes, carnets, fins i tot el llibre d’actes de la Institució de les Lletres Catalanes!) com la feliç exuberància del que va generar l’exili: cartes, fotos, revistes, llibres i més llibres… El revers d’aquests papers salvats de la guerra o nascuts a l’exili són els mal anomenats “papers de Salamanca”: lligal s i més lligal s, caixes, vagons sencers de documentació pública i privada que els insurrectes vencedors van confiscar per tot Catalunya a partir de 1939 i que s’acumularen (primer com a eines de denúncia i càstig, més tard per pura deixadesa) a la ciutat on Miguel de Unamuno havia plantat cara al “¡Viva la muerte!” de Millán Astray.

En la fugida, l’esforç d’uns quants individus va salvar un petit percentatge de papers de la destrucció o l’espoli a mans del nou govern. Avui, lluny ja de l’horror de la guerra civil, a partir també d’uns quants particulars i entitats s’ha posat en marxa un llarg procés de recuperació que és a punt de culminar: aquesta vegada, els governants serveixen no per prendre sinó per retornar. Sumant esforç públic i privat, trebal ant de forma constant i discreta i en condicions no gens fàcils (la qual cosa augmenta el mèrit dels interlocutors no catalans), som a punt de rebre el que mai no hauria d’haver marxat d’aquí. I, com una picada d’ullet del destí, els papers de l’exili exposats al CCCB donaran la benvinguda als papers de l’espoli mostrats al Palau Moja, a només uns centenars de metres, tancant un cercle –una ferida– que volem que deixi de sagnar.

A l’ajuntament de L’Escala, a l’ermita de Santa Caterina i al Parlament el dia abans de sant Jordi; a la plaça del Rei d’Igualada i al saló de plens de l’ajuntament, just després del primer casament de dues dones a la ciutat; a la seu del Centre Excursionista Puig Castel ar i, després, passejant amb desenes de conciutadans per Santa Coloma fins a la riba del Besòs i amunt pel turó “del Pollo”; a la petita galeria MX Espai, al carrer Llibreteria, just dessota el pis on va viure a Barcelona; a l’Espai del barri de Gràcia i dies després a Tarragona i a Tortosa; al teatre Zorril a de Badalona; a la seu de la SGAE; en l’extraordinari documental dirigit per Agustí Vil aronga que demà estrena el Canal 33… Als darrers mesos he viscut de prop un grapat d’homenatges prou diversos a Caterina Albert, Joan Llacuna, Màrius Sampere, David Rosenthal, Jesús Moncada, Josep Gual, Josep M. Andreu o Miquel Bauçà. Diferents noms que n’eren molts i un de sol: el de cada escriptor i, alhora, el de la literatura catalana celebrada a través dels seus protagonistes en clau d’agraïment.

Contra el que diu el tòpic, el nostre em sembla un país agraït, si més no amb els seus escriptors. I de l’Empordà a les terres de l’Ebre, cada homenatge a un creador literari ens homenatja a tots com a públic, com a lectors, com a membres d’una ampla comunitat cultural. Tot i que val a dir que, en aquest sentit, tenim l’assignatura només mig aprovada: malgrat tants homenatges i tant d’agraïment, no acaba de prevaler la idea que l’honor o la festa que fem a un autor és alhora honor i festa a tots plegats, que en cada escriptor (tant morts com vius) destacat per un homenatge, per un premi, per un encàrrec rellevant hi ha l’homenatge, el premi o la rellevància de tot el gremi. Sense entendre i interioritzar això, qualsevol esforç de reconeixement i promoció és doblement difícil, perquè dispersa molta de la seva energia sense implicarhi bona part dels suposats copartíceps. Fins que els escriptors no ens alegrem de cada honor a un col·lega i no ens sentim homenatjats en cada homenatge, l’ombra pesant de la complanta continuarà seguintnos pertot, funeral.

Brindo amb alegria per l’aparició de Benzina, nova revista en català amb Morrissey a la portada, entrevista amb Josep M. Fonalleras i avenç del primer capítol del proper John Irving. També envoltat de vasos i copes, fa pocs dies vaig assistir embadalit als arguments i contrarguments de la llarga discussió literària que va dur els escriptors jurats del premi Salambó (Agnès Agboton, JoanLluís Lluís, Ana María Moix, Baltasar Porcel, Jordi Puntí, Màrius Serra i Pedro Zarraluki) a escollir Les amnèsies de Déu, de JoanDaniel Bezsonoff, millor llibre de narrativa en català de 2005 per davant d’Albert SánchezPiñolli Joan Pons. Això devia ser només l’endemà o l’altre d’haver de fer una bona estona de cua per pagar a la Setmana del Llibre en Català, reubicada a la plaça de Catalunya (en una d’aquelles decisions que poca gent comenta però que honoren l’autoritat competent). A prop meu, una parella discutia l’èxit interminable d’El mètode Gronhölm. A fora plovia, i ningú no semblava tenir gaire pressa per abandonar la companyia dels milers de títols gentilment alliberats damunt de metres i metres de taulell blanc, com si per uns dies les prestatgeries atapeïdes, els lloguers disparats i la rotació d’estocs fossin idees absurdes, abstractes, llunyanes.

Però l’obvietat simbòlica del colom atrapat a dins de l’envelat de la Setmana m’hauria d’haver avisat que tot pot ser llegit sempre a l’inrevés: la seva defecació líquida damunt d’un títol que anys enrere ens feien llegir per decret em va retornar de cop a l’altra realitat, la del boicot als llibres d’amics escriptors perquè llibreters i Abacus no es posen d’acord, la dels Confrares de l’Úlcera Perpètua defensant solemnement l’alt directiu cultural a qui han bastonejat durant mesos, la del clam contra la defecció lingüísticoespiritual dels que abans d’acabar de llegir la paraula “copa” ja es queixen que estigui en castellà. El vas mig buit. O la copa mig plena de l’aire enrarit que fa que n’hi hagi que gastin temps i pàgines per dirnos que Catalunya és una nació que no existeix. “Som una noció”, hauria escrit jo a l’etiqueta del cava que no sabem si arribarem a destapar. O una libació. Qualsevol cosa, abans que una lliçó. O una negació.

Més d’una vegada m’he preguntat per què vaig escollir el català com a llengua d’expressió literària. L’opció pel castellà hauria estat prou plausible: era la llengua de l’escola en què vaig aprendre a llegir i escriure, la llengua de la meva àvia i de part de la família, la llengua dels primers llibres, la llengua de relació, de la tele, del cinema… També era, però, la llengua del poder, en el pitjor sentit de la paraula, i aquest fet (a part de la familiaritat, de la interioritat del català) va tenir, em sembla, ellseu pes. Per dirho d’alguna manera, el català era la meva llengua i a més era la llengua del feble, del menystingut. El que és trist és que anys després (anys viscuts ja en democràcia, amb Estatut, amb oficialitat) el català continua sent el feble, i la situació no sembla que hagi de canviar substancialment ni que interessi gaire les noves generacions. Amb un afegitó sarcàstic: ara, a més, tornem a estar sota sospita. Fins i tot en el nostre gremi (el dels llibres que fan més savi i més lliure), on, com escrivia fa uns dies Màrius Serra: “Mientras el equipo A lee A y B, el equipo B sólo suele leer B”.

Torno a casa després d’empassarme en silenci tot de banderes amb el jou i les fletxes i un estol d’àligues franquistes a la plaça de Sant Jaume, davant del palau de la Generalitat, amb crits de “¡No nos engañan, Cataluña es España!”. I he passat el dia responent les tergiversacions d’un mitjà de gran abast i encara hauré de passar part d’un sopar oficial justificant l’obvietat dellsuport a la literatura catalana en català. Del confort del poderós en el franquisme hem passat a un sorprenent neguit del poderós: el català continua minoritzat (això a Catalunya: pitjor encara amb la inhibició institucional a les Illes o la brutalitat secessionista a València), però la novetat és que ara ens toca aprendre a demanarne disculpes a cambrers, periodistes, tertulians, associacions per la tolerància i defensors diversos dels drets dels individus. El vell confort del poderós és avui neguit igualment poderós, i de l’ofec del feble hem passat a la denúncia al feble. En aquest paisatge de desgast, la complicitat de l’equip B s’acosta a zero. I alguns càndids creiem que és prioritari trobar vies per generarla.

Escric aquesta columna amb el volum de la ràdio exageradament alt per culpa de les botzines, els petards i la cridòria que des de fa hores m’arriben del carrer per la celebració popular del títol.

ellsant Jordi ha tornat a aconseguir la Lliga literària del país setmanes abans del final de la temporada, i la gent ha sortit de casa per celebrarho omplint voreres i carrers, aturant el trànsit, saltantse els senyals i la feina. Com ja ha anat passant als darrers anys, petits grups de seguidors de la FINA (la Falange Insubornable de Nassos Arrufats) i l’ECS (Èxit de Crítica Segur) han sortit a barrejarse entre els milers de lectors santjordians repartint fulls volants amb els manifestos “Això ja no és el que era” i “Això no és el que volem” (a darrera hora, els representants de la FINA i de l’ECS no van poder consensuar un text comú), i val a dir també que alguns columnistes provectes insisteixen que els rendiments d’avui no són garantia de rendiments futurs, que les masses també s’equivoquen, que els clubs es mouen cada vegada més com empreses i que els noms més tècnics queden eclipsats per d’altres de ploma fàcil, somriure publicitari o representant espavilat. Però tot això ja forma part de la festa: els carrers s’omplen igualment de gom a gom amb lectors i afeccionats, i a la seu dellsant Jordi somriuen, amb una altra Lliga a la vitrina.

Les botzines no paren, la gent crida i crida a favor dels nostres llibres i contra els estils rivals. La festa s’allargarà fins a la matinada, malgrat els reticents, i encara diríeu que aquesta temporada els afeccionats guarden una mica d’entusiasme i uns quants euros per a la gran final europea, a l’estadi del Frankfurter Buchmesse, que aviat veurà arribar ellsant Jordi i tota aquesta gentada amb les seves roses i senyeres. Contemplant aquest riu de gent, ellseguiment massiu dels mitjans de comunicació i la Lliga convertida en tema universal de conversa la veritat és que impressiona constatar la reconversió d’un certamen que pocs anys enrere girava i girava encara al voltant de la sínia de l’anormalitat, embadalit davant del mirall de la commiseració. Al carrer, continua la cridòria: “Ólele, ólala, ellsant Jordi és el millor que hi ha!”

Canvi d’hora de tota mena d’actes, empreses que habiliten sales per veure el partit, rues milionàries, presidentes de comunitat que posen una pantalla a la façana del palau. . ellseguiment exhaustiu del doblet del Barça i del Mundial d’Alemanya, pressuposant a tothom tan i tan interessat pel futbol, ha acabat semblant exagerat (si no un abús) fins i tot a molts afeccionats. Sobretot perquè, a més d’acabar afartant, com tota dieta única, donava per suposada una adhesió automàtica, indiscutible i irrebatible, a l’esport, a un esport determinat i a un equip determinat.

Em pregunto si en algun cas els defensors de la cultura, els entusiastes del llibre, no actuem de forma semblant. No m’arrufin el nas: pensin en les lectures escolars obligatòries, en molts anuncis institucionals, en la ubiqüitat opinadora del grapat d’escriptors “totòlegs”, en ellseguiment mediàtic de Sant Jordi i del parel de premis que tots sabem (pures –i respectables– operacions de màrqueting empresarial que emissores públiques, diaris i llibreries fregeixen i refregeixen durant setmanes): adheriuvos a la majoria, ara toquen llibres!

Jo, sempre que sento la paraula “adhesió”, hi associo mentalment (en castellà, franquisme obliga) allò d’inquebrantable. I veig el rei Juan Carlos i Adolfo Suárez jurant amb cara solemne. Tots sabem el que va venir després. Sabem, doncs, què s’obté de les adhesions infrangibles, de les unanimitats a la búlgara, del discurs únic per a tothom sense excepcions. Sotmesos al xàfec mediàtic interminable (i als penosos seguidors exaltats), fins i tot els futboleros ens esborraríem de la nostra afecció. . I si amb la lectura ens pogués passar el mateix? La causa és justa, ja ho sé, però passa que no se’ns acut gaire de quina altra manera defensarla que no sigui via una omnipresència mediàtica estil futbol. . De tota manera és curiós, perquè en el fons sabem (com passa amb el català) que la imposició esgotadora no funciona, que la via bona és la de la seducció. Però davant de la incògnita sobre com seduir, ens aferrem a velles formes light d’adhesió (això sí, políticament correcta), mentre assistim a la lentíssima deriva del continent en què tenim instal·lat ellsofà.

Tinc dos amics que mirant el mateix paisatge són capaços de veurehi postals diferents. N’hi ha un que diu que la rearticulació del Grup 62 sumanthi Planeta i Enciclopèdia obre un ventall d’oportunitats i fa possible un canvi d’escenari sense les excuses que ens coarten de fa anys. És el mateix que va ser a la Fira de Frankfurt i en va tornar impressionat pel que representarà la nostra presència el 2007, i content que la invitació sigui precisament a la cultura catalana, per evitar exclusivismes i poder donar una imatge més atractiva en què les marques catalanes que ja venen i que tenen (sovint desproveïdes d’adjectiu) reconeixement internacional ajudin a fer més coneguts els autors i editors en la llengua que no era la de García Márquez o Gil de Biedma però que aquests llegien sense problemes. És també l’amic que fa uns dies em trucava emocionat d’haver anat a escoltar Enric Casasses i Miguel Poveda a Sant Cugat i d’haverme fet (per fi!) cas i haver comprat Desglaç i La manera més salvatge: “Quina passada, tio, no m’ho esperava!”. Això ens passa, que no ens acabem d’esperar a nosaltres mateixos.

Després hi ha ellsegon amic, que encara no s’acaba de creure que l’any vinent al Metropolitan de Nova York hi hagi de veritat una exposició d’art català (“Segur que l’hem pagada nosaltres”, remuga), que quan llegeix els bons llibres de narrativa de gent de la nostra quinta que li recomano sempre em pregunta a on són els poetes, que diu que comença a haverhi massa quartos per a les nostres lletres, que inevitablement sap de bona tinta que algun editor està a punt de plegar i que quan anem junts a la Casa del Llibre, a la FNAC, a La Centrallo a Laie i trobem cua per pagar diu que segur que són lectures obligatòries. “Si l’any passat te’m queixaves que les haguessin suprimit!”, li vaig etzibar l’última vegada. I mentre seiem a fer un cafè li al argo el diari esportiu del dia, obert en una entrevista amb Rijkaard en què aquest fa de Conseller de Cultura: “Si funciones bé com a conjunt, sovint ve la qualitat individualla marcar la diferència”.

Amb tots dos som bons amics. Gairebé diria que, sovint, els tres anem tan de tronc que és com si fóssim u. Potser es tracta només, també aquí, d’aprendre a conviure.

Amb el fons modernista bigarrat de la sala noble del palau Maricel de Sitges, Òscar Pujol va inaugurar dies enrere ellsegon Seminari sobre patrimoni literari i territori deixanthi anar una càrrega de profunditat potent, lenta, tranquil·la: “Jo crec que aquí llegim massa”. L’aquí era òbviament el nostre primer occidental, en contraposició a l’Índia tan propera a l’autor del diccionari sànscritcatalà, però la provocació resulta igualment efectiva.

En contraposició a l’aparent bonesa (i, doncs, a la necessitat) del foment de la lectura com a idea prístina, com apriorisme indiscutible i sense esquerdes, Pujollens obliga a fer-nos algunes preguntes prèvies.¿I si resultés que la lectura té més a veure amb conceptes com la intensitat o l’aprofundiment (amb ellsilenci, amb la discreció) que no amb l’acceleració i la velocitat, amb l’acumulació i l’exhibicionisme tan nostrats? ¿Com es promou, això? ¿Estem segurs que la lectura és un bé per a tots i que la insistència en els seus beneficis entre aquells que no hi mostren interès té algun sentit fora de la neteja de la consciència institucional? ¿I si més que anar a empaitar es tractés de deixar venir? ¿No hauríem d’avaluar les estratègies publicitàries i resultadistes emprades fins ara i descartarles si no són eficaces per molt que la inèrcia ens hi torni a portar? ¿I voleu dir que no hauríem de ser més clars, tots plegats, en la distinció entre promoció de la lectura i promoció del llibre, una honorable (i molt potent) indústria que pot tenir a veure o no amb la cultura i altres nobles fins de prioritat social)?

Contra el mite dels països on “sí que es llegeix”, potser callanar aclarint que el que hi ha són països on la minoria lectora és més àmplia, més forta, té més tradició i més visibilitat, països on les infraestructures per a la lectura (escoles i biblioteques, sí, però també salaris, jornada laboral o vivenda) faciliten més que en d’altres el fet que els ciutadans llegim en ellsentit dens, intens en què se suposa que parlem. Perquè en ellsentit literal i més vulgar del terme, la veritat és que avui en dia no parem de llegir, els nostres ul s mai no havien estat tan castigats. Però potser es tracta d’anar una mica més enl à (més endins) dels ulls.