Fugir era el més bell que teníem
Edició digital: novembre de 2019
© Marta Marín-Dòmine, 2019
© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
Correcció: Joana Castells
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
La foto titulada Kamp (pàg. 35) ens ha estat cedida per Rochelle Rubinstein; Tírvia (pàg. 153), per l’Arxiu Comarcal de Sort; les de les pàg. 145 (Pluja d’estels), 181 (Transfusine) i 185 (retrat d’Anne Frank) es troben a la xarxa. Totes les altres són de l’autora.
eISBN: 978-84-7329-248-1
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre grans i petits té en compte una gran veritat: que res del que ha tingut lloc en el passat no s’ha de considerar perdut per a la Història.
WALTER BENJAMIN,
Tesis sobre la filosofia de la Història
La memòria suposa un acte de reconeixement, una separació.
PIERRE BERGOUNIOUX,
Carnet de notes
En els buits que hi ha dins un arxiu és on podem trobar pistes que ens menin a una història que encara està per narrar.
ARLETTE FARGE,
Le goût de l’archive
1. Errar
2. Ab-erracions
3. L’arrelament com a venjança
4. L’herència és una il·lusió òptica
5. Fugir
6. “Querida esposa, embala los muebles”
7. Allunyar-se
8. Olor d’estranger
9. Espigolar
10. Els nens de la guerra
11. ¿De quina guerra estic fugint?
12. Estrangers en aquest món
13. Camí del Pallars Sobirà
14. El gust de l’arxiu
15. Pares vençuts
16. La nostàlgia seca
17. ¿Què hi ha de la vostra memòria?
18. “Nosaltres hi crèiem”
19. No tots els cossos cauen a la mateixa velocitat
20. La paraula murmurada
21. Sobrevolar
22. Epíleg
Errar, desviar-se d’un camí, anar d’un lloc a l’altre sense rumb.
Errant, erràtic, erroni.
Del llatí errare, atribuït a qui agafa camins incerts, a qui vagabundeja. A tota cosa que es desplaça sense predeterminació. Una roca erràtica, un dolor erràtic.
Qui erra sol produir un cert malestar en els altres, la gran majoria sedentària que pretén haver trobat casa i destí. Per això serà considerat una persona inclinada a equivocar-se, i d’aquí ve que l’errar s’hagi associat amb l’error.
Contràriament als que es creuen arrelats, qui camina sense rumb —l’erreor— no tem els equívocs ni les errades. Obert als canvis, decantat per elecció al moviment, quan arriba als llocs no els posseeix, sinó que els habita. I quan ja en té prou, per cansament o per estalviar-se el desig a estones irreprimible de la possessió (és al·lèrgic a l’expressió “casa nostra”), els abandona, amb la lleugeresa d’esperit de qui no coneix la nostàlgia. Ell és l’infidel del lloc on ha nascut, el vagabund, l’argent viu, l’inquiet, l’insatisfet dels paisatges, aquell que travessa fronteres i aeroports, estacions, llits i cases i amants.
Els desvagats, els mandrosos, també els mundans, els pàries, els perseguits, els somiadors, els despistats, gairebé tots els folls, depenen de les brúixoles més que dels calendaris. I és que l’espai es contraposa al temps apamat, comptat, distribuït. Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys.
Pot passar, i passa, que en el paisatge de l’errant faci irrupció una data, violenta, antropòfaga. Quan el temps escorxa el paisatge —i per ferida no s’ha d’entendre els solcs llaurats, ni els canvis morfològics dels camins, ni els rastres d’animals o minerals antics, ni els accidents geològics de coves i cingleres, ni les successives etapes amb què les ciutats veuen enderrocar-se el passat per deixar pas a l’infinit efímer— de manera que es torna superfície esgrafiada, és a dir, quan la violència feta als éssers, humans i animals, deixa marca en el paisatge, llavors és quan irromp una data que es tornarà, primer, record, i després, memòria. El temps, aleshores, és una lletra que les generacions posteriors hauran d’aprendre a interpretar abans no sigui engolida per l’oblit; així és com el temps es dissol en l’espai.
Els records de l’errant s’emmotllen amb els sentits: “Aquí va veure tal cosa”, “allà va ensumar-ne tal altra”, “més enllà va tastar aquella”. Els errants donen forma als records segons els accidents de l’espai; no saben de monuments ni de plaques. Els records d’un errant emergeixen per capes tectòniques, les unes impregnades de les altres, fusionades, devorades. Imbricades. Per a l’errant, els records no es produeixen en superfícies planes on se succeeixen les inscripcions, les dates, les gestes. Mancat com està de possessions, els records tenen per a ell l’aire com a pantalla: només cal aixecar la mirada, o mirar de reüll els records, quan fan mal.
L’errant sap que qui erra, obligat o per desig de deixar enrere pàtria i amors, està abocat a una vida sense inscripció, com si traginés un cos ingràvid, a voltes invisible. Com tothom, qui erra de vegades oblida, però l’errant, en canvi, sempre és oblidat. L’oblit és el preu de la seva llibertat. Només és recordat qui erra com a càstig —i com Caín, en duu l’estigma al front.
L’errant busca la jeia com l’aigua passant per còdols, esvorancs i canonades. Cada passatge, una Terra Nova. El cos a voltes pesant, a voltes ingràvid, el cos habitat sense pautes.
Qui erra, doncs, desafia una llei física, la que fa que tots els cossos caiguin a la mateixa velocitat. El cos de l’errant sempre es troba a mig caminar, a mig caure: en el camí de l’oblit total.
Contràriament a l’exili, l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis. D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n’és a perpetuïtat.
Cementiri de Montmartre.
L’exili, l’errància, ¿són transmissibles d’una generació a l’altra? ¿Quina empremta deixen en els cossos dels que els han viscut? ¿Quines traces en els que hem vingut després?
¿Quines petjades deixen en els infants les mirades i els murmuris que s’intercanvien els adults en el seu intent de comunicació furtiva, quan volen dir el que no es pot dir públicament? Parlar en un idioma, diuen, que els infants no entenen.
Ja de ben petita vaig notar que, tot i el teu constant bon humor, el teu infatigable optimisme i el teu esperit curiós, probablement renovats amb el meu naixement —la curiositat verge d’un infant s’encomana als adults—, en el lloc on t’haurien d’haver nascut ales d’arcàngel t’hi brotava una forca de branques. De gran, vaig aprendre a identificar aquestes branques com una incomoditat que carregaves a l’esquena, un signe del teu malestar a l’hora de fer front a un aquí que t’havia segat les ales. El dolor, probablement fins i tot l’angoixa, d’haver de viure en un lloc, Barcelona, d’on tu hauries volgut fugir per travessar la frontera cap al nord i errar, vagar.
El temps, però, girava sota el dit del dictador, com el món en la pel·lícula de Chaplin. Et senties exiliat sense haver-te’n anat. M’ho diràs un dia, quan jo ja seré gran i lluny de la ciutat que sempre et va ofegar, “m’han robat Barcelona”, em diràs. Erraves en els somnis perquè en els somnis som lliures, deies tu, impregnat de filosofies existencialistes i orientals que et sostenien. Deies també que en els somnis volaves. Jo vaig heretar aquest somni i de petita també volava. Tot explicant-nos els somnis ens vam adonar que érem mestres en l’art de virar, planar i sobrevolar ciutats que, contràriament a Barcelona, es deixaven estimar. Puc dir, doncs, que els somnis s’hereten.
Tu havies après a enlairar-te per damunt de l’espai que habitaves retenint l’amor que senties per dues terres: la del Gos, petitíssim poblet prop d’Artesa de Segre on anaves a passar els estius venint de França —sobrevolant-lo amb Google arribo a comptar tretze cases i la Viquipèdia hi registra trenta-un habitants—, i el poble de Sant Llorenç de Morunys, on vas ser destinat a fer aquells interminables tres anys de servei militar imposat pel franquisme, amb la companyia d’alta muntanya. Allí vas establir contacte amb el maquis, i amb la col·laboració d’altres soldats rebels com tu vau facilitar el camí als guerrillers que travessaven les muntanyes, arriscant-vos a una condemna per traïdoria.
Després sobrevolaves Béziers, la ciutat de la teva infantesa. Ta ville à toi. La teva ciutat. Tan ciutat era als teus ulls d’infant que quan vau tornar a Barcelona a les acaballes de l’any 1935 els seus barris et semblaven pobres, de costums petits per a un garçon biterrois de dotze anys. Aviat, però, vas aprendre a estimar-la, a estimar el barri del Clot, a freqüentar l’Ateneu Martinenc, les associacions anarquistes on anava el teu pare. Gairebé immediatament vindrà la guerra, la revolució, en deien a casa teva, i després l’enrolament voluntari amb els aviadors de Sabadell, i el febrer de 1939 la dolorosa rua de l’exili amb milers d’altres que vau travessar a peu Figueres, la Jonquera, el Voló i que vau acabar als camps d’internament —Argelès, Saint-Cyprien, mai vau pronunciar aquests noms a la catalana, com es fa ara quan s’evoca aquest esdeveniment, una manera ben contemporània d’esborrar la veu dels testimonis.
No vas aconseguir recordar mai quants mesos vas passar a Saint-Cyprien. Recordes, sí, que membres del SERE et van preguntar si volies, tu, un noiet de quinze anys, anar a l’URSS o a Mèxic. Fatigat, desconcertat, afamat i enyorat com devies estar, el nen aventurer que eres va demanar de tornar a Barcelona amb el pare i la germana. T’hauria agradat, sens dubte, quedar-te a França; sabies que de Saint-Cyprien a Béziers hi havia a tot estirar dos dies de camí. Però eres massa jove i estaves massa sol. En el moment de prendre la decisió de tornar no sabies encara que series tu qui es faria càrrec de la família, ja que el teu pare, que havia estat implicat amb els anarquistes, no gosava sortir a buscar feina. Aquella Barcelona de barri, provinciana i amable, solidària, a estones ximple i cruel, però de la qual tu sempre rescataves la cara lluitadora i obrera, s’havia convertit, l’any 1939, en un territori empantanat on les il·lusions s’havien de refer i on sota els braços alçats dels feixistes s’hi veien ombres que caminaven de gairell, com gossos esporuguits arran de paret. L’espai per sempre més ferit.
Jo vaig néixer-hi quan probablement hi tornava a haver formes i espais oberts, deu anys després de la desaparició de les cartilles de racionament. I vaig rebre de vosaltres, com tants infants nascuts al final dels cinquanta, els gestos de bruixot que conjuraven la malnutrició i el raquitisme, les malalties de la guerra i la postguerra. Ens volíeu grassos i cofois. “Raquític” ha format part del vocabulari de la meva petita infància, associat a l’univers terrible que s’obria quan pronunciàveu la paraula “gana” o, pitjor encara, “fam”, totes dues lligades a la vostra experiència de la guerra. Intento situar-me en aquella ciutat impregnada de rancúnies i de por, paradoxalment agraïda amb una pau impostada.
Mai no vas voler visitar l’Ajuntament de Barcelona, ni el Palau de la Generalitat. Ni en temps de democràcia, en què es van instituir jornades de portes obertes i dies de roses. Impossible. No podies esborrar d’aquelles parets el record del franquisme. Aquelles visites institucionalitzades sempre et van semblar una mica bledes, un gest oficial hipòcrita, o en tot cas forçat —no vas sentir mai que cap institució et representés.
La teva generació va recordar sempre l’humiliant habla en cristiano que bandejava el català i els petits abusos de poder d’uns funcionaris que es passejaven per la ciutat amb el posat de perdonavides d’una pel·lícula de tercera. Una Barcelona contra la qual lluita Andrea, la protagonista de Nada de Carmen Laforet, que sembla que s’esforci per veure una ciutat lluminosa i plena de vida allà on la realitat és d’una gran opressió, política i moral.
A Barcelona hi vas errar sempre, tu i tants altres que no teníeu, com Andrea, els recursos d’una burgesia col·laboradora amb el franquisme. Per a ells la ciutat començava a la Bonanova i acabava al carrer d’Aribau, uns metres abans de la Universitat. Tu pertanyies a les barriades, eres dels que “baixàveu a Barcelona” a voltar, a fer gresca o a treballar. De jove, per no perdre’t en una ciutat que senties en mans de franquistes i capellans (¿què se n’havia fet, et preguntaves, del món dels obrers, el bullici dels barris, els ateneus, els teatres populars, aquell espai vostre i només vostre?), vas traçar-hi una línia que establia un trajecte més o menys fix, com una rutina que et permetia sentir de manera pautada un bocí de llibertat —m’agradaria haver burxat més en la teva memòria, haver-te escoltat amb més deteniment per poder transmetre ara el que senties aleshores, en aquells teus setze anys, vint anys, vint-i-cinc anys viscuts sota una dictadura, després d’haver lluitat per la utopia. ¿Com us ho vau fer per tornar a riure, per fer l’amor, per pensar a tenir fills? ¿Quina forma i quin color tenia per a vosaltres la paraula “futur”? No vaig gosar mai preguntar-te què vas sentir el dia que et vas adonar que la vostra joventut i part de la maduresa se us havien escolat sota una dictadura. La teva derrota, de la guerra, de la dictadura, em feia mal, m’ha fet mal sempre, i és tot just ara que faig temptejos per encarar-la. ¿Com és que encara sento ràbia? Sé que mai no faré les paus amb aquest país. Fa massa anys que me’l miro de gairell, jo també, com un gos esporuguit que camina arran de paret.
Vaig fer uns primers passos per acostar-me al que intuïa que havies perdut a través d’una breu i precocíssima militància política, encara sota el franquisme. Em prenia un sentiment de venjança pur, com el de Joana d’Arc, que tu a la teva manera admiraves. Sabies que militava però no en parlàvem. Com si fóssim dos bons camarades en missió clandestina. Durant la forta repressió dels darrers mesos del franquisme, em vas ajudar a cremar les octavetes que vam trobar a la bústia de casa i que vam deduir que algú hi havia posat per incriminar-me.
En el teu mapa urbà de joventut, sé que no hi van mancar ni els riures, ni la gresca, ni els amors i les passions. La vida empeny. Eres ben plantat, tenies amics —els lideraves—, trencaves cors. El cine t’apassionava, i també llegir i cuidar el teu cos. Sempre t’havien agradat els presocràtics i les filosofies naturistes, una afició que suposo heretada de la teva família anarquista. La platja de la Marbella, la de Badalona, per brutes que fossin, et prometien dues coses: sentir-te el cos fort i l’ànima lleugera. I mirar a l’horitzó. Nedar d’esquena a la ciutat: una temptativa d’errància. Més tard et vas aficionar als banys de Sant Sebastià, amb aquella piscina esplèndida i un trampolí gegant. M’hi portaves de petita, anem als banys, deies algun dissabte d’estiu. Jo admirava el teu estil pausat de crol i tu em deies que jo feia una braça esplèndida.
De jove sorties ben d’hora al matí a fer llargues caminades pel Forat del Vent o la carretera de les Aigües. Camins i corriols a tocar de la ciutat, vorejant-la, defugint-ne l’alè perquè aquell monstre no et pertanyia. Caminaves pels seus límits per poder veure-la des de dalt, o des del mar. I t’has mort també en aquests marges, en un geriàtric a prop del Tibidabo, un mes de maig de fa poc. I els cuidadors t’han portat glicines. A la residència van tenir la idea de posar-te a compartir taula amb el Floreal, un altre vell anarquista que havia viscut a l’exili. Unes setmanes abans de morir ens vas cantar un tango; de tant en tant ensumaves les glicines que tenies a la mà. Ho tinc filmat.
Els marges et van servir sempre de frontissa i de guaita. Llocs de pas i d’alerta. Tot i així, aquella ciutat ja no era la teva. Un dia dels molts que jo et trucava des de Toronto, en una de les meves freqüents diatribes contra el país, contra Barcelona —en un enfadament dirigit contra tu, com si fossis responsable del meu malestar, tu que no m’havies sabut donar una ciutat millor—, em vas dir que em comprenies, que tu tampoc no t’hi havies sentit mai bé, a Barcelona. Que feia molt que te l’havien robada. El cor se’m va partir, desolat.
Calia, doncs, disfressar el furt per habitar l’espai. Que l’espai ocupat tornés a ser vostre. Deixeu-los fer, devíeu dir, aprendrem a viure de rellogats, sense deixar de fer la nostra. La nostra por, devíeu dir, també els fa mal. La por moltes vegades és germana de la revenja: els cacics no saben mai quan els servents els ofereixen un plat emmetzinat.
Quan jo vaig néixer la ciutat se’t devia endolcir. Tot i les pèrdues, la mort de les teves germanes, de la teva mare enterrada a França, la desaparició de tants del barri. S’acabava una dècada, la dels cinquanta. Havíeu après a parlar amb murmuris, una llengua d’iniciats per poder dir-se el que no es podia pronunciar: els morts a l’exili, la dissort d’aquells veïns anarquistes que van morir a Mauthausen (“mai més no se’n va saber res”, dèieu, i llavors venien paraules incomprensibles per a una nena, “camps”, “nazis”), el tiet Manel que no podia tornar a Espanya, la família de Lleida exiliada a l’Argentina, el teu pare que havia perdut la feina i que no es va atrevir mai més a buscar-ne per por de ser afusellat.
Potser sí que quan jo vaig néixer la ciutat se’t va endolcir. Però tot i així no vas fer mai el que feien els altres pares: dur-me a passejar a les fonts de la plaza España ni a donar veces als coloms de la plaza Cataluña. Ni tan sols vas entrar a l’església on em van fer fer la primera comunió. L’únic pare, és clar, que no hi va entrar. Aquell dia em va semblar que el pare bo que coneixia s’havia tornat de sobte dolent, i vaig tenir por que el Dimoni se t’emportés. Quantes vegades, anys després, m’ha fet somriure aquesta anècdota, per l’atreviment anticlerical que hi reconec.
De tant en tant anàvem a passejar a les Planes i els dies xafogosos d’estiu ens portaves amb cotxe, a la mare i a mi, a Santa Cristina d’Aro o a passar el cap de setmana amb els vostres amics de Calella de Palafrugell. Els dies freds d’hivern —calia lluitar contra el fred per enfortir el cos i la ment— sortíem a caminar: Hostalric, Breda, Sant Llorenç de Morunys, Camprodon, Besalú, i el poble tan estimat de Rupit, on us havíeu casat. Per les vacances, França, on la caixa toràcica atenyia per fi l’amplària que corresponia a cadascú.
Va ser amb altres adults de la família que vaig visitar els llocs on tu no em portaves. Quan arribàvem a aquelles places grans i lletges, pensava que sort en tenia que m’agafaven de la mà perquè el cor em bategava fluixet, com si temés ser abandonat pel cos, i el cos s’afeblia, com si de sobte el món s’hagués desentès de mi. Sentia que els grans que m’hi portaven també hi estaven a disgust i era per això que feien el que feia tothom: comprar la paperina de veces fosques i lletges, fer veure que els agradaven aquells coloms tan bruts amb el seu parrupeig de ronc ple de saliva i pregar perquè no s’estavellessin contra nosaltres, embogits per la lletjor de l’entorn. Les places, les espantoses grans places de Barcelona, les tardes de passeig amb la mare o amb algun tiet. Les taques negres a les voreres, de greix, d’oli de motor, de xiclet, de poca cosa, de cosa de no res. Sentia, sí, que els adults estaven tan perduts com jo; de vegades caminaven amb el cap una mica cot. La meva mare no, que caminava dreta, volent-se menjar un món que ja no era el seu. La mare a qui la guàrdia civil va endur-se un dia al cuartelillo per un delicte contra la moral pública perquè s’havia negat a apujar-se el tirant del banyador, que li havia relliscat fins a mig braç. Com a resposta, ella s’havia abaixat l’altre. Tu la vas haver d’anar a treure, orgullós del que havia fet.
Per salvar-me d’aquell món d’adults entre espantats i envalentits, només havia de tancar els ulls i deixar-me anar de la mà que em donaven, i desfer tot el camí. Tornar al jardí de casa, que a mi em semblava un bosc. Allà, als vespres d’estiu, entre el llimoner i la figuera, amb els palets de riera que feien crac-crac sota les sandàlies i els geranis i les arracades de la reina, de vellut roig i porpra com el capvespre, us instal·làveu a prendre la fresca mentre avançava la nit. Aleshores, des del llit, jo tancava els ulls, però aquesta vegada no era per escapar-me dels coloms ni de les places brutes, sinó per endinsar-me encara més en aquell moment vostre i estrènyer la distància que anava del jardí a la meva cambra. Tancava els ulls, sí, per sentir millor el so dels glaçons contra el vidre dels gots, les vostres veus, prova que no m’havia quedat sola al món. M’agradava també quan callàveu, aleshores sentia la veu de Charles Trenet, d’Adamo, Sacha Distel, Gilbert Becaud, Mireille Mathieu, però sobretot la d’Aznavour. Les nits d’estiu venien travessades per una altra llengua; es vivien en francès. Com es vivien en francès la nostàlgia, l’esperança i les bromes. Cada vegada que per fer-me riure pronunciaves una frase en francès, tancaves els ulls, com quan deixaves que una presa de xocolata se’t fongués a la llengua. Tancar els ulls, deixar-ho tot enrere. Aquesta lliçó la vaig aprendre de pressa. Calia tancar els ulls. Però, abans, calia errar moltes vegades, fins que trobessis una cosa dolça que es fongués entre la llengua i el paladar.
Errar, com exiliar-se, violenta el pas previsible de les coses i del temps. Qui erra persisteix en una mena d’exili fins i tot quan creu que pot pronunciar “casa” sense inquietar-se. S’enganya. Ni que sigui per distracció o per cansament. Però sap que ha de ser fidel al seu periple. Continuar en l’aberració, en l’art d’aprendre a separar-se dels camins traçats. Fer la funció de l’errata, la lletra que apareix sobtadament, distorsionant el sentit de la paraula.
Barcelona, carrer de Lepant.
La Rochelle m’ha convidat a la casa de camp familiar, a cent quilòmetres de Toronto. Els Rubinstein de Toronto són molta colla, probablement centenars. Les seves festes de casament, les bar mitzvah i les bat mitzvah ocupen normalment dos o tres grans salons de l’Hotel Hyatt. La Rochelle m’ha explicat que encara en són més, de Rubinstein, a Nova York, a São Paulo, a Israel. A Hongria no hi queda ningú. El molí que tenia el pare va passar a unes altres mans el 1944 i va ser definitivament espoliat el 1945. La Rochelle no ha volgut saber mai en mans de qui ha acabat el molí de farina. Jo li dic que hi té dret, que el molí encara és seu, i per més que buscar una reparació ara ja no sembla que tingui sentit, o que fins i tot sigui impossible tenint en compte la política hongaresa actual, li dic que un dia podríem anar-hi, encara que només fos per filmar allò que no ha quedat. Em sembla que ningú no ha filmat encara els espais buits de l’Europa de 1945. Ni la manera com s’ha tapat, com qui farceix un animal mort, el que va ser destruït. És molt probable que aquesta sigui la raó per la qual, a Europa, quan ens referim al passat dels camps d’extermini i de la guerra, parlem d’horror, i molt rarament de vertigen. L’horror ens fa desviar la mirada; només qui gosa mirar sent vertigen del passat.
Els pares de la Rochelle es van conèixer a Itàlia el 1945 en un camp de trànsit on van estar-se dies, mesos i anys esperant de poder embarcar cap a les Amèriques. Al cap de tres anys d’espera, quan ja semblava que havien assolit allò que de manera tan lleugera se’n diu “refer la vida”, van aconseguir embarcar-se cap al Canadà. Allí van trobar el valor d’obrir els ulls i encarar-se a la vida, a una vida que els havia donat l’esquena després d’Auschwitz i de Mengele, que la mare de la Rochelle havia tingut molt a prop. Tornar a obrir els ulls a poc a poc, tornar a aprendre a mirar sense que la llum fereixi els ulls. Tornar a tenir els records fets imatges, penjant en un retall de la memòria, i tornar a encarar-los, aquesta vegada també, mirant de cua d’ull.